dimarts, 31 de març del 2009

Hola estimats i estimades!
Com estau tots? Ja deu començar a fer calor per allà dalt, no és vera? Donçs per aquí ja n'esteim fins els nassos! Els mesos de març i abril són els més calurosos de l'any al nord de Camerún, i al migdia no es pot estar defora. Ahir vaig mirar el termòmetre i marcava 42 graus a s'ombra, una cosa normal... Idò amb aquesta calor s'ha d'estar a l'ombra d'un bon arbre, com aquests nins. Eiiiiiiiii! Bon jour! Quin bon rollo!



Jo, com que encanta anar pel sol, passar calor, suar... s'altre dia vaig anar a l'escola de Hodango (a uns 7 km de casa) amb un mobylette, aquest mateix de sa foto.



A l'anada, que és costa per avall tot eren flors i violes, però a l'hora de partir, quan era costa amunt i quan feia més calor, es punyetero no va voler partir! Venga empenyer per amunt i per avall, vaig intentar donar força amb els pedals, després tornar empenyer i després tornar a remar, però no hi va haver manera. Per fer-ho tot encara més còmic, tot això amb tots els nins de la foto que me miraven i reien. Vaig recordar els meus bons 14 anys amb la derby variant, que també li agradava això de no partir! Com que el mobylette també tenia molta calor i li feia peresa dur-me, me va dir: “ara me duràs tu!”.
Queda desmostrat que els mobylettes són igual de caparruts que un ase, quan no volen partir, no parteixen. Idò me va tocar empenyer es bebé, com li diuen aquí, una bona estona, amb un sol de justícia i costa amunt. Menys mal que a mitjan camí, un home molt agut i amb una camioneta me va dur fins a ca nostra a jo i al bebé (mobylette). En arribar a Zamay li vaig dir que li donaria qualque cosa, i ell me va dir: Oh no! Nous sommes ensemble. Aquest home és el jefe!
Vaig anar a l'escola d'aquest poble per fer l'activitat dels contes. Ara vos explicaré el procediment: primer cerc un conta-contes de la zona, i que xerri la mateixa llengua que els nins de l'escola. Aquí hi ha una diversitat lingüística immensa, te mous 5 km i ja xerren una llengua distinta, i només a la província de l'Extrem-Nord hi ha 47 llengües!
Una vegada he trobat la persona que coneix contes tradicionals, vaig a xerrar amb els mestres de l'escola del poble per si volen col·laborar amb la recerca. Si la seva resposta és afirmativa ja quedam per un dia. Vaig a l'escola per què penso que és bo que els nins i nines de les escoles també puguin escoltar els contes, bàsicament per què aquests estàn destinats als més petits, ja que normalment tenen un missatge educatiu. També, de passada conservam aquest patrimoni de la cultura ben viu, encara que de moment no té perill d'extinció, ja que aquí no tenen tele ni ordinadors que els eclipsin l'interès. Fins i tot a vegades són els propis nins els que expliquen els contes. Per això demanam als alumnes de les escoles que també participin demanant a casa alguns contes, i una vegada a l'escola algun voluntari surt a explicar-ne, i després fan un dibuix sintetitzant el que més els ha cridat l'atenció del que han escoltat. A estones he pensat amb en Jordi des Racó amb ses seves Rondalles Mallorquines, o Dominique Noye, un capellà françès que ja va fer el mateix aquí, publicant el llibre “Contes Peuls du Nord-Cameroun. Le menuisier et le cobra” a més de fer una gramàtica del fulfuldé entre altres coses. Però a ells no els arribo ni a la sola de les sabates...


A més d'aquest projecte, ara m'he vist embarcat dins un altre que no tenia previst, però com que he vingut per fer feina, i estic obert a tot no hi ha cap problema. Aquest té relació amb la biblioteca-ludoteca de la comunitat, i m'han encomanat fer una programació destinada a infants de 3 a 6 anys més o menys.
Hi van dos pics per semana, dues hores cada sessió. En aquestes sessions, en Simon, el monitor els ensenya per exemple a contar fins a 10, a dir alguna cosa en françès tot cantant i mirant un dibuix, com: LA MAMA PORTE LE BEBÉ SUR LE DO! o a dir els colors en françès.


Està bé, però la metodologia és molt dirigida, i sempre fan el mateix, sense deixar volar la imaginació, ni manipular coses ni sense contacte ni observació de l'entorn. No estan gens habituats a fer coses ni amb colors, ni amb tisores, ni a dibuixar...
Però jo tampoc no estic gaire habituat a fer coses en aquestes edats... Per això he demanat consell a dues bones amigues i grans professores, que m'han estat de gran ajuda donant-me unes quantes idees. Moltes gràcies Anna de Perafita i Assumpta mare de l'Isma!
El que farem serà treballar amb coses que els envolta, com per exemple el cos humà, els arbres, les fulles, els animals... però tot manipulant-ho. Començarem amb les fulles, i de moment tinc pensat sortir a passejar amb els infants a observar-ne i recollir-ne, per després fer tallers amb elles. Els tallers seran, per exemple un mural d'un gran arbre, classificar-les, conèixer el nom dels arbres...
De passada assessoraré amb el poc que sé al Simón, per què una vegada jo torni a casa, ell pugui continuar amb el projecte, per això li deixaré preparades algunes unitats que estic preparant.
Alhora d'utilitzar material, mirarem de reciclar el màxim possible, ja que no és qüestió d'agafar l'hàbit d'utilitzar molt de material, quan estan tan habituats a reutilitzar o reciclar. Per exemple, per fer el mural, en lloc d'utilitzar un gran paper, utilitzarem el paper de sacs de ciment que utilitzem per fer els pous. Aquí a la foto podeu veure que a les escoles per fer les activitats de classe cada un té una pissarreta i un guix per anar fent, d'aquesta manera estalvien mooolt de paper.

El alguns aspectes, els mestr@s d'europa podríem de prendre nota de les escoles d'aquí. Sempre tenim alguna cosa nova a aprendre. Un dia en Joanot me va dir que la manca de recursos aguditza l'enginy, i tenia raó.
Jo personalment estic molt bé, i com podeu veure molt enfeinat, però a estones la llunyania de casa fa que m'anyori una mica. Menys mal que aquí tenc sa tia Joana, amb qui a vegades viatgem a Mallorca tot xerrant de sa família o del camp. Per exemple deim: mumpare i el tio Tomeu ja deuen haver fet el planter de tomatigueres? els ametllers ja deuen començar a treure ametlons! com li haurà anat l'operació a mumare? n'Oleguer ja camina! com deu dur s'exàmen es padrí jove?, hi haurà albercocs enguany, o serà com fa dos anys, que no en varen treure ni un? els meus amics ara deuen estar de festa i jo ja som a jeure! entre altres coses.
Dilluns passat va ser el meu aniversari, i ho celebràrem com toca: un gran sopar, amb regals i cervessa i tot! Me regalaren una tela per fer una camisa i uns pantalons, una llibreta i una cartereta de pell, però sobretot la bona companyia! Aquí teniu un parell de fotos que ho testimonien. No vos asusteu amb els cabells que duc! Sa tia ja m'ha fet una bona tallada i ja no asusto als altres.


Ah! i va ser una sorpresa veure un comentari d'una persona que no conec, però que va seguint el blog. Anna, aquí tens el meu mail, i així t'ajudaré amb el que pugui, encara que no serà gaire ja que pel sud no hi he estat gens (de moment!), i no ho conec gaire. Faré el que podré. josep.parets@gmail.com
Una abraçada ben grossa a tots i a totes, disfrutau de la primavera i del bon temps que ja deu haver arribat, i si veieu un mobylette li pegau una cossa de part meva!
Me'n vaig amb aquesta frase, que quan la vaig llegir me va fer reflexionar sobre que fer amb la vida que tenim la sort de gaudir:
“La llibertat no és l'absència de compromisos, sinó la capacitat de triar el que és millor per a mi.”

Leia Mais…
diumenge, 22 de març del 2009

Hola a tots i a totes un altre cop!
Després de ses renyades que he rebut per part d'algunes persones, sobretot germanes, per lo molt que m'havia torbat en escriure el darrer pic, ara he anat més aviat, i així no passau tanta pena...
Aquest mes de març ha estat un mes amb moltes festes i cel·lebracions; la festa del dia Internacional de la Dona, el 8 de març, el meu sant i l'aniversari de la meva tia, que és el mateix dia, ho celebràrem amb una gran festa, i això que encara no ha acabat i queda celebrar el meu aniversari!
El dia de la Dona ho celebràrem “a lo grande” a la comunitat, amb totes les dones del poble i dels voltants. Vàrem fer distintes activitats durant tota la setmana, i també el diumenge.
Els drets de la dona és un tema que s'ha de treballar molt aquí, ja que la gran majoria no tenen consciència dels seus drets i el sida, el matrimonis forçats i poligàmics aquí estàn a la ordre del dia. La gent és molt maxista, sobretot al nord de Cameroun, i la dona es troba en el darrer escaló de la societat. Per això s'ha de treballar fort aquest tema, sobretot amb les futures generacions, a les escoles, ja que la gent gran dificílment canviaran de parer i d'opinió, però queda l'esperança dels més petits, que l'endemà seràn els que formaran la societat.
Degut a que els drets de la dona són una de les prioritats de les missioneres de Zamay, són elles les més beneficiades de les activitats que es fan a la comunitat: xerrades de sida, de nutrició per als infants, dels drets que tenen, se les ensenya a fer coses com cosir, o fer pa, per tal de que després puguin guanyar alguns doblers al mercat venent alguna coseta... La veritat és que sa Tia Joana, na Ximena i na Nyimi, que ara mateix són les meves companyes "de pis" fan una graan feina. Però com he dit abans, encara queda molt per fer...
Ara xerrarem un poc d'en Josep, aquest que escriu tan poc al blog (jeje). Jo estic continuant amb les activitats d'Educació Física, però el darrer dia ho vaig fer d'una manera diferent, degut a que hi ha dies que vé qui vol, independentment de si els toca o no. Abans mirava de dividir-los per grups, però vaig provar de fer una altra cosa: treball per grups d'edats al mateix moment: primer arribàren un bon grapat d'al·lots i al·lotes per jugar a Handbol. Després d'una estona de jugar, se varen acumular a un racó un bon grup de petits, però com que no poden jugar amb els més grans, i tampoc els volia deixar sense jugar. Per això vaig deixar els grans (que tanmateix se'n desfeien ben bé tot sols) i amb una corda varem començar amb els petits. Va ser molt divertit, i pareixia que havien saltat a la corda tota la vida! Aquests aprenen súper aviat! I com és lògic, i amb la novetat, els més grans també s'hi varen apuntar.
També vos xerrarré del recull de contes que estic intentant fer. En tenc un bon grapat, alomillor 3 o 4 que valen la pena, però com diuen els castellans “mas vale pácaro en mano que sientos volando”, i només en tenc un d'acabat, és a dir traduit al francès i a la llengua original de la persona que el va contar. És molta feina, però quan hi ha un bon conte és un gustasso. Els que m'agraden més són les fàbules, és a dir, que els protagonistes són els animals. Els més comuns són l'esquirol, la granota, el lleó, l'ocell... i normalment cada animal té les mateixes caracterítiques en els distints contes, per exemple, l'esquirol sempre mira de passar-se de llest, però acaba rebent una lliçó.
Bé, amb això ja me despediré. Esper que hagueu disfrutat, i esper el proper pic no torbar-me tant a escriure...
Ah! Avui no he posat fotos per què no he tengut temps de seleccionar-ne, el proper pic en posaré algunes més.
Una abraçada ben grossa a tooooots!

Leia Mais…
dissabte, 14 de març del 2009

Molt bones a tots i a totes!!

El temps passa molt aviat, pareix que fa dos dies que vaig arribar, però deu ni dó, ja fa dos mesos! Han passat molt ràpid, però si m'atur a pensar veig que m'han passat moltes coses, i també que he evolucionat respecte al principi.
De cada cop vaig tenint més amics, més coneguts: per exemple, a Mokolo (a uns 20 KM del poble), on hi vaig per connectar-me a l'internet, he fet alguns coneguts africans i també alguns d'europeus: uns nord-americans, dos canadencs, una francesa, un grup d'italianes... encara no sé per on parar! jaja. D'aquests la majoria fan un període de voluntariat amb distintes organitzacions. Per suposat que el grup més nombrós d'amics són els d'aquí, de Zamay, de Mokolo o de Mekelek, un petit poble molt guapo, a la montanya a una hora a peu de ca nostra, ja que en cotxe no s'hi pot arribar. Allà he fet algunes col·laboracions recíproques amb l'escola. Jo hi vaig els dimarts per fer Educació Física amb els alumnes, i en Joseph, el mestre de l'escola ha col·laborat amb la recerca de contes tradicionals. De moment en tinc 4, dels quals dos els va contar un home gran, un el president de l'associació escolar i l'últim un alumne, que se va oferir voluntari per contar-lo, i és curiós que el més divertit, més bo i que m'ha agradat més ha estat el del nin. Bé, tot això me pareix que ho explicaré en el proper escrit, ja que se mereix un capítol especial.
La vida continua i el temps passa sense aturar-se, per això pens que encara me queda molt per fer i no és qüestió de fer es beneit. De cada cop tinc l'agenda més ocupada: que sí les activitats d'Educació Física, que sí he d'anar fins a Hodango, Mekelek, Mouda per fer la recerca de contes amb les escoles... hauré de comprar una agenda per planificar-me per què no me'n record de tot. El més bo de tot és que m'agrada el que faig, que més puc demanar!
De cada cop vaig coneixent més racons, de Zamay, dels seus voltants, o bé de ben lluny, i a poc a poc, vaig coneixent la seva forma de vida. És molt guapo veure com tots els pobles tenen la costum de fer algunes feines del camp tots junts, ajudant-se els uns als altres. Vaig veure aquesta costum un dia que vaig anar amb na Ximena i en Samuel (l'infermer de Zamay, i també col·lega) a un poble molt petit a uns 20 KM de casa, anomenat Udagaza, per veure les condicions de seguretat d'un pou. Donçs aquell dia hi havia la mitat del poble damunt una era i batien el mil. És tot un espectacle, ja que per fer més bona de dur la feina ho fan a la manera africana; cantant, fent els moviments amb ritme i, durant les pauses per descansar, bevent bilbil (la cervessa de mil típica de l'Extrem-Nord de Camerún). De la feina del camp en fan una festa, més o menys com noltros fa molts d'anys a alguns pobles de Mallorca, i que algunes encara continuen, però amb la diferència que ells treballen de veres, i nosaltres feim festa, però fer feina al camp no gaire, bé, exceptuant mumpare, el tio Pep o el tio Tomeu, que aquests en saben una estona.
A la comunitat ens ha arribat un nou membre; és una missionera de l'Índia, molt alegre, se duu be amb tots, però no xerra gaire, ja que coneix menys els francès que jo, i degut a que sóc gairebé l'única persona que xerra anglès, he hagut de treure la meva part anglesa de dins meu, i m'és super difícil! Mira que abans de venir me'n desfeia amb aquesta llengua, però ara només pens en francès, i per parlar en anglès primer pens en català lo que he dir, després ho tradueixo al francès per després tornar a traduir, aquest cop a l'anglès, uuuuufffff quins embulls! i una vegada fet tot aquest esforç mental i m'escolt a jo mateix me'n adon que la meitat de paraules les he dites en francès pensant que són angleses! Hauré de practicar, però almenys me servirà d'alguna cosa, n'est pas?
Bé, fins aquí les meves novetats. Esper que no vos hagi avorrit gaire amb les meves historietes.
Gràcies Catalina, Jacinta, Cati, mare de l'Isma... per els comentaris que m'heu anat deixant. Són molt guapos i m'animen molt. Una besada ben grossa per vosaltres, i també a mumpare, mumare, família, amics, amigues, coneguts...
Fins la propera!



Leia Mais…