josep a camerun

Moments del Sud

2009-06-15T10:48:00.007+01:00

Hola seguidors i seguidores! Espero que tingueu ganes i temps per veure un parell de fotos. És com un resum gràfic del que hem fet i ens ha passat durant aquests 15 dies pel sud de Camerún. Per començar, i després de Yaoundé anàrem a Nkonsamba pensant que era el poble natal de l'Eto'o, però com ja sabeu, ens equivocàrem. No passa res, varem aprofitar l'error per veure uns bons salts d'aigua enmig de la selva. Fan uns 200 metres i són espectaculars!

Vooooolareeee!

Una vegada a Douala, coneguérem el seu barri amb alguns dels seus amics, que fóren molt simpàtics, gentils, hospitalaris... entre ells en Diallo, l'amo del mític bar Parlament 9, que aquí el veis amb la camiseta de n'Eto'o que ens mostra els carrers i la gent de New Bell. Un amfitrió de luxe!

Uiii quina vergonya, però si m'estàn filmant!

Voici el carrefour (cruce) de n'Eto'o!

I per fi arriba el dia de la gran final! Primer l'entrevista de la ràdio,

després la gran rua provocant el desordre pels carrers de Douala!

L'avantmatx al Parlament 9...

I per fi la gran final!

i el Gol d'Eto'o!

Després de tants de dies, farts de tant xerrar de l'Eto'o, del Barça i de la final partirem amb n'Erico i en Simon a Limbe, un poble als peus del volcà Mont-Camerun per menjar peix fresc a la platja de sorra negra i gaudir dels moments de tranquil·litat per escriure les impressions dels darrers dies...

I després a Kribi, a l'altra banda de Douala per anar en piragua per la selva, visitar els pigmeus, enfilar-me pels cocoters, menjar un platasso de gambes de riu i plàtans frits a la platja, aquest pic de sorra blanca...

"I la brisa marina acariciando la belleza de nuestras pieles morenas..."

I per acabar el viatge abans de partir cap al nord, amb el tio Biel entre nosaltres, anàrem a veure el partit Cameroun-Marroc. Fou un partit una mica avorrit, però amb aquell ambient que hi havia és igual, va ser una bona experiència.

Bé, i aquí vos deixo amb una foto meva amb cara de tonto quan li explicava tot això que heu vist a mumare, mamaaaaaa!

Espero que us hagi agradat i hagueu disfrutat del viatge amb nosaltres.
Una abraçada i fins ben aviat, que només queden dues setmanes. Quina pena!
Mos veim!

2009-06-02T19:55:00.006+01:00

Abans de començar m'agradaria demanar-vos dusiculpes per les faltes d'ortografia que pugui fer, sobretot en els accents, ja que aquest és un teclat françès i no el sé utilitzar gaire bé.

Quan en Joanot arriba a Yaoundé comença una aventura que en un principi no me pensava mai que ens passarien tantes coses; anècdotes, coincidències i destins que se junten en una hora i un lloc determinat i fa que el futur segueixi el seu cami, sempre ple de fets i sorpreses que es van encadenant un darrere l'altre producte de la casualitat o no.

Jo arribo a la capital, Yaoundé content i ansios de conèixer coses noves, pero un poc pedut. Taxis per amunt, taxis per avall i jo dedins ells en teoria cercant un hotel per dormir, pero en realitat per passejar-me i observar tot lo nou, que no és poc. En Joanot arriba un dia més tard, no passa res, només que s'ha d'esperar una mica més. Després de sis mesos sense veure'ns ell arriba i mos contam moltissimes coses. Anam a sopar d'un peix molt bo al carrer i tot seguit veim un concert de jazz africà a un local "guay" de la capital, on arribam per pura casualitat.

L'endemà partim, pero després de 4 hores a l'estacio, per què haviem d'esperar que l'autobus s'emplenàs de gent. Sis hores més de viatge donen per a molt, per aixo tornam a contar-mos moltes coses i coneixem un jove català que viu allà. és fill d'un pastor protestant, qui viu a Camerun des de fa més de 35 anys. El fill segueix els seus passos; estudia per ser pastor, i viu allà, pero no se sap mai si per tant de temps... Compartim xerrades, algun mango i els mails. Després els nostres camins se separen quan ell baixa del bus, i qui sap si ens tornarem a veure?

Acabat el llarg viatge arribam a Nkonsamba, el que creim que és el poble de n'Eto'o, amb la intencio d'amb en Joanot veure la final de la copa d'Europa amb la seva gent i aprofitar la casualitat per filmar i fer-ne un documental. Aquesta si que és una gran casualitat! que el barça arribi a la final i jo estigui amb un amic a Camerun, el pais d'un jugador del Barça que ara no me'n record de com se nom...

Resulta que no, que no és el seu poble, tothom amb qui xerram mo ho diu. No passa res, assaborim noves fruites, coneixem molta gent tot gravant-los i xerrant de n'Eto'o. El primer de tots que mos diu que mos hem equivocat és n'Erico, un metge herborista naturalista que té una pàgina web: http://www.cepanac.com/. Es un poc bruixot lo que el fa miterios i interesant. Ell viu a Douala i ens explica quin és el barri del jugador (New Bell) i quin és el lloc ideal per veure la final: el Parliament 9.

Hi havia una vegada un grup de 9 amics, entre ells un que ara juga amb el Barça, que quedaven per mirar i xerrar de futbol. El Parliament 9 és el bar d'un d'aquests 9 amics: en Diallo. Ell s'ha portat molt bé amb nosaltres (mos ha cercat hotel, mos ha mostrat el barri, l'hem entrevistat...) i hem tengut temps de fer amistat durant aquests dies. Aquest bar esta envoltat d'anècdotes i d'histories al voltant del jugador. Per exemple diuen que quan n'Eto'o fa un gol i aixeca dos dits a l'aire vol dir que pensa amb ells i convida a beure a tots els que son allà.

Dos dies després, una vegada molta gent de Nkonsamba mos coneix i ens tracta molt bé, una vegada hem vist unes catarates de 200 metres enmig de la selva tropical, passam de la tranquil.litat al caos de la gran ciutat de Douala. Hi hem estat uns quatre dies, i ens han passat tantes coses, tantes que no sé ni per on començar. Ho faré seguint un ordre cronologic, que aixi em serà més fàcil.

El fet que arribin dos catalans al lloc ha creat una gran espectacio entre la gent del barri de New Bell, el barri de n'Eto'o, i més encara quan saben que és per fer un documental. Feim una volta per allà amb en Diallo per filmar i escoltar el que ens explica del seu amic. Cada persona que ens veia en volia contar alguna cosa d'en Samuel, o dir-nos on hi ha algun personatge ultra super fan d'ell fins a extrems inesperats. Cansats del sol del dia, de la passejada, de xerrar amb tanta gent i sempre del mateix: futbol, Barça, Eto'o, a dormir tot esperant el dia de demà, que ens esperava tot ple de coincidències, casualitats, sorpreses i també amb un partit de futbol que aturarà el pais.

Començam el dia de la gran final veient que el recepcionista de l'hotel fa una prediccio del resultat a un programa a la ràdio. Jo també hi xerro i després ens conviden a anar-hi per què ens volen entevistar (nosaltres a ells també).

Arribam a la ràdio i coneixem el President Tchop-tchop; un home amb una gran veu i gran comunicador que fa un programa de ràdio a nivell nacional. Jo al principi estava bastant nervios, pero a mesura que anava xerrant els nervis s'anaren espassant. Al programa també hi estava convidat en Samuel Ekwala, que orgzanitzava una rua en teoria per recolzar a l'Eto'o per el partit, pero en realitat era per fer propaganda de dues marques; una multinacional de telecomunicacions, i un corredor d'apostes de cavalls. La rua era per tota la ciutat i ens hi convidaren per fer fotos i filmar. Nosaltres acceptam i ens hi apuntam. Arribam al punt de partida dela rua (les oficines centrals del corredor d'apostes de cavalls) i mentres eperam coneixem tres francesos, alts directius de l'empresa, que molt gentilment en conviden a un
Nespresso i xerram amb ells del primer que sen's passa pel cap. En Joanot els demana per entrevistar-els, pero cap dels tres vol, per què?
La rua comença molt més tard del previst. Ens donen un cotxe amb xofer i el guardaespatlles personal de'n Eto'o per què vetlli per la nostra seguretat, pero no feim servir ni una cosa ni l'altra. Es més divertit estar dins es trui, damunt una moto i fent fotos. Dins es trui veig que la rua està mal organitzada; improvitzen el recorregut i provoquen el caos per els principals carrers de Douala.
Arribam al Parlament 9 i el partit està a punt de començar. Tallen el carrer i posen una gran pantalla per què tota la gent ho pugui veure. A poc a poc va venint gent i més gent per agafar el seu lloc, i es va començant a notar els nervis. Jo no sé per què, pero no ho estic gaire, una cosa estranya abans d'un partit d'aquesta importància. Arriba l'hora del partit i la pantalla encara no funciona. Es igual, ens omplim de paciència i al final acaba funcionant a l'hora, encara que en blanc i negre.
El Manchester té un parell d'oportunitats i arriba el minut 10, el gran minut 10 en què en Samuel Eto'o Fils, igual que fa tres anys ensata la llauna, tothom s'abraça amb tothom, hi ha esquitxos, cadires a l'aire, crits, molts de crits i sobretot locura, i en Joanot gravant i jo fent moltes fotos, conscient de que som un afortnat i un privilegiat de poder plasmar i fotografiar totes les sensacions i moments que la meva càmara capta.
El partit acaba amb la victoria dels notres i Douala es converteix en un bullici de gent per tots els carrers que criden i s'abraçen, una mica en una ciutat perduda durant uns moments dins l'euforia i l'alegria. El Barça és campio de la Copa d'Europa!
L'endemà despres de la intensitat del dia anterior decidim descansar. Tot i aixi encara ve gent a visitar-nos per dir-nos alguna cosa de l'Eto'o o mostrar-nos algun lloc especial, pero els deim que tornin demà, que avui no gravam.
El dia després al mati anem a veure una plaça en honor a en Samuel. Hi a una escultura d'ell que per fer-la la gent del barri ha planejat i col.laborat. Per què? me vaig demanar. Donçs jo crec que ho han fet per una il.lusio, un desig: és que en Samuel els vagi a visitar. Si ho fa, segur que farà la gent del barri la gent més feliç del mon i els farà sentir els més afortunats del moment.
La nostra arribada allà fou tranquil.la, pero només els dos primers minuts. Anàren arribant els que promoguéren la idea ara fa 4 anys. Foren uns guies excel.lents per conèixer el barri. Si ja ho diuen ja que el futbol fa amics. A part del monument ens motraren dos bars on la madona dels quals és fan incondicional del jugador (com tothom) i un altre restaurant que se diu "chez le catalan", on tot el que hi ha dedins és del Barça.
Es guapo veure com hi ha gent que estima un club que tenen tan enfora, pero també fa pensar que és una mica una febre. N'Eto'o per aquesta gent és un gran idol. El pitjor de tot és que molts el tenen com un exemple a seguir, i aixo crec que és dolent ja que és un cas entre 10 millions o més, i s'ha de tenir el futbol com un divertiment, no com una manera de viure.
Després de conéixer tot el barri, deixam tots els guies i partim a l'hotel, on més tard quedam amb el nostre amic Erico al Parlament 9 per prendre alguna cosa. Dit i fet, quedam, li deim que demà anirem a la platja i ell, molt gentilment diu que mos hi durà. Hem tengut molta sort de conèixer aquest al.lot, fins ara mos ha cuidat molt bé a Douala i ara, a més resulta que s'ofereix per dur-mos a la platja, aixo és massa!
Una vegada allà menjam mb ell un poc de peix fresc a la platja i mos deixa a un lloc barato i tranquil ben davant la mar.
I ara me teniu aqui, tot sol, a una platja d'arenes negres, al peu d'un volcà i envoltat de cocoters escrivint a la llibreta una cronica llarga i dificil d'una setmana plena d'aventures, sensacions, nous llocs i nova gent.
Pero al final l'he acabada, després d'una bona estona l'he acabada, i satisfet per què he pogut fer una interioritzacio i reflexio de tot el que ens ha passat, i de passada l'aprofit per contar-vos com vivim en Joanot i jo les experiències al Cameroun.
Una abraçada ben grossa a tots!

2009-05-14T16:22:00.003+01:00

Hola estimats i estimades. Començ a escriure una mica sorprès, estupefacte i flipat ja que avui vespre hem tingut a la comunitat una visita inesperada i sorprenent: ha vengut un lleó! No l'hem vist ja que ha estat a la matinada, però si hem vist les seves petjades que ho testimonien. Com m'hagués agradat veure'l! això si, ben amagat i sense que ell me vegés! Les petjades són ben clares per què es veu que ha vingut després d'una bona pluja, i és que ja ha començat l'època de plujes aquí al nord de Cameroun.

Ja no fa tanta calor, i que plogui és molt important, ja que només ho fa durant uns dos mesos a l'any, i és el temps en què tothom aprofita per fer feina al camp i sembrar. Quan surto a fer una volta en bici pel poble és guapo veure totes les famílies senceres que hi fan feina: les dones sembren el mil, sempre amb el petit a l'esquena, amb els infants més grans que també l'ajuden, els homes llauren amb un ase; ells duen l'arada i un infant es posa davant per fer caminar la bèstia... Com podeu llegir és tota la família sencera la que s'implica en la feina, ja que han de tenir per menjar durant tot l'any, i és precisament aquesta feina la que els ho dóna.
Jo els dic: laleko, laleko, laleko! què vol dir alguna cosa així com coratge, ànims o bona feina en fulfuldé, i ells me contesten: Usseko, usseko, que vol dir gràcies.
Fent aquestes passejades en bici sempre em trobo amb els veïns i amics del quartier (barri), aquí els teniu, que sempre que me veuen vénen corrents a dónar-me la mà per saludar-me, i me diuen l'únic que saben dir en francès: Bon jour ma soeur! Jo els contest: no, ma soeur no! apellez moi Messieur o Josep, pas ma soeur! Però com que no entenen ni papa de francès, quan hi torno me continuen dient ma soeur...

El fet que tothom treballi al camp repercuteix també en les activitats de la missió, ja que en qüestió d'activitats queda bastant aturada. Les dones ja no vénen, els homes tampoc i també per desgràcia els nins de la biblioteca aquesta setmana han començat a faltar. Les dues setmanes passades i dimarts, en tenguérem bastants i en Simon els recordà per venir dijous, i un va dir: jo no vendré, que he d'anar al camp a estirar s'ase.
Per tant les activitats queden aturades, però no la feina. En Simon, que té moltes ganes d'aprendre i se mostra ben motivat, ve gairebé cada horabaixa i preparam el que podrà fer durant l'any que ve. He de dir que realitzar aquest monitoratge me costa una mica, i a vegades em demano si ho faig bé, si el que li enseny i proposo li servirà de cara a l'any que ve per fer-ho ell tot sol, que és realment el que vull aconseguir.
Tal i com teniem planejat, una vegada arribat de Makary, treballarem el tema dels arbres i les seves fulles. Per començar sortirem a passejar per cercar fulles, amb l'objectiu de fomentar el respecte cap als vegetals, i també per què puguin observar els distints tipus de fulles; grosses, petites, verdes, grogues... Per això les classificarem tots junts. El proper dia les dibuixàrem i també en férem un collage. Un altre dia varem contar un conte tradicional africà: “la selva encantada” i després dibuixàrem uns grans arbres en uns murals que simulaven aquesta gran selva. Els infants els pintaren, i per fer-ne les fulles, tots i totes marcàren la seva mà en un paper, la pintàren i després de retallar-la les aferràrem a les branques dels arbres. Al final va quedar un mural ben guapo!
I sense adonar-me'n el temps a Zamay s'acaba! D'aquí a poc més d'una setmana aniré cap al sud, que el 22 arriba l'amic Joanot! Va ser una gran al·legria quan me va dir que volia venir, i gràcies a això voltarem unes dues setmanes, fins l'arribada del tio Biel, que arriba dia 5 de juny. He pensat que anirem a la platja, al Mont-Cameroun (la muntanya més alta d'Àfrica central i occidental), ara, no sé si la pujarem ja que el temps, els diners i la condició física ens ho han de permetre... i també veurem la final de la Champions League! i a que no sabeu on? doncs a Nkongsamba, el poble natal d'en Samuel Eto'o! Serà molt divertit, guanyem o perdem serà una gran festa i segur que ens ho passarem molt bé. Ja vos ho contaré tot en el proper escrit...
Una abraçada ben grossa a totes i tots, sobretot al tio Mateu i sa tia Coloma, i fins ben aviat!

2009-04-22T10:20:00.003+01:00

Hola a tots i a totes!
Ja era hora que escrigués alguna cosa! Aquest mes he tingut el blog una mica de banda, ja que no he tingut gaire temps d'escriure, però això no vol dir que no hagi pensat en vosaltres eh? Cada dia pens en alguns o altres. Encara que sembli una contradicció, la distància de casa fa que hi estiguis molt proper. I la veritat és que ara, durant el temps de Pasqua, més d'un ens ha deixat amb les dents ben llargues, que si panades per amunt i panades per avall, i nosaltres que no n'hem pogut menjar cap ni una!
Dilluns fou el primer dia que vaig dormir a casa després d'una setmana al nord de Camerún, allà devora el llac Txad (encara que aquí no hi hagi pogut arribar). En Jordi Mas m'havia convidat a visitar casa seva, a un poble anomenat Makary, i jo hi he anat amb encantat. Està relativament aprop de Zamay, crec que uns 300 km, però és una cosa completament distinta! Diuen que Camerun és una Àfrica en petit, ja que tots els climes del continent es troben concentrats dins aquest país. Doncs és ben veritat, no m'imagin com serà el sud, que el tenim a més de 1300 km!
Allà dalt canvia tot; el clima, el paisatge, la vegetació, l'arquitectura, la cultura i fins i tot la moneda, que als mercats utilitzen amb bastanta freqüència la moneda de Nigèria degut a la seva proximitat amb aquest altre país. El que més m'ha agradat ha estat la construccó de les cases, que són com uns cubs de fang. Al sostre no hi posen palla, sinó que simplement tenen unes bigues de fusta, i ho tapen de fang. Són molt boniques, i a més es veu que són una mica més fresques.
El que no m'ha agradat tant ha estat el clima; quina calor tu! Dins l'habitació el termòmetre marcava 42 graus! Això vol dir que defora 48 o 50 i tot lo dia ben banyat de suor. Doncs degut a aquesta calor, no he fet gaire turisme, ja que no venia molt de gust estar per defora. Amb en Jordi hem fet alguna passetjada de bon dematí i els horabaixes a partir de les 4, fins els pobles veins, a veure algun mercat, un riu... Ha estat molt interessant, i més amb un guia com en Jordi, que no en podria tenir un de millor. Ell va néixer a La Garriga, però amb els 50 anys que duu al Camerún, es podria dir que és de Makary.
De camí hem passat per el parc de Waza, un dels més importants i grans de tot Àfrica, on diuen que hi ha lleons i elefants, però jo n'he vist cap. No me puc queixar, almenys he vist monees, i com no podia ser d'una altra manera he pensat amb alguna neboda (que no, que no te'n duré cap de monea Cinta, t'hauràs de contentar amb alguna foto). També he vist girafes! Quina passada! Són molt grans i per poder-les veure bé no has de fer cap moviment brusc, per què sinó parteixen corrents.
Idò després d'aquest petit parèntesis d'una setmana, he tornat a casa, a Zamay, i he estat molt content de tornar a un lloc on la gent me coneix i no me troba un estrany. Fins i tot pareix que els he trobat a faltar! L'horabaixa, en arribar vaig anar a ca'n Simon, el bibliotecari. Beguérem un poc de bil-bil i me va presentar el seu fill, que no el coneixia ja que només té un mes. També parlarem per ja començar a fer feina a la biblioteca l'abans possible, que el temps corre i no s'atura. Per aquest mateix motiu hem decidit fer tres dies a la setmana en lloc de dos com haviem plantejat al principi. Els dies seràn els dimarts, els dijous i els dissabtes.
Doncs tal i com varem quedar, ahir dimarts començarem les activitas de la biblioteca, però una mica d'aquella manera, ja que en Simon no va poder venir. És a dir, que ahir no el vaig poder assessorar gaire... Amb això que me vaig haver d'arreglar amb una mica d'ajuda d'una mamà me va traduir al fulfuldé.
Com que sempre hem de trobar el costat positiu a les coses, ha anat bé que no vingués ja que un dels objectius que donava més importància a la primera sessió era que s'acostuméssin a jo. Com que en Simon no hi era i varen estar tot el temps amb el nassara (l'home blanc), ho féren a la força.
Aprenguérem a dir fulla, flor i arbre en françès, i després ells en féren un dibuix ben bonic. He plantejat aquesta activitat a la primera sessió per conèixer quin és el seu nivell per exemple alhora d'agafar els colors, si pinten el que ells volen o el que vol la mà. D'aquesta manera podrem diversificar les activitats segons el seu nivell durant les properes sessions.
Ja veurem com anirà, com ja he dit ha començat amb més dificultats de les esperades, però ens n'hem ensortit amb èxit, i esper que sigui així fins al final, això sí, amb en Simon.
Per acabar diré que l'altre diumenge la tia Joana i jo estàrem molt contents de poder xerrar amb la família. No poguérem xerrar amb tots perque som una burrada, però ja va bastar, i gairebé no dormirem de l'emoció. Fou molt tendre escoltar en Pauet nostro dir: “Conco, demà vendràs a jugar a ca nostra?” No Pau, demà encara no podré venir, però aquest estiu jugarem tot el que vulguis i farem sa rentadora amb tu i en Jordi, en pots estar ben segur!
Ara que he descobert això de poder xerrar per l'internet ho podrem fer amb molta més facilitat (i molt més barat). Les noves tecnologies són una passada, però les han de saber utilitzar. Amb en Xavi Parrec, en Miquel Àngel i en Toni Prim, ho varem provar uns dies abans i no varem saber fer, i la veritat és que me vaig quedar ben amb les ganes i qüasi no vaig poder dormir de la frustració! Una abraçada per vosaltres, i amem si el proper pic ens surt.
També una abraçada ben grossa per tots els altres amics, també una ben grossa a tota la família i fins ben aviat, que de cada pic queda menys!
Aquí vos deixo un parell de fotos per fer-vos partíceps de l'excursió a Makary:

La primera és un regal per na Cinteta. Au gès una monea!

En Jordi “en su salsa”:

L'altra banda del riu ja és el Txad i esper poder-hi anar algun dia:

El mercat de Mada, on igual que els altres pobles del voltant la moneda més utilitzada és la nigeriana:

Aquí teniu les cases de fang amb els seus petits habitants...

I no pot faltar la foto típica dels guiris quan són de viatge: la posta de sol

2009-03-31T09:34:00.003+01:00

Hola estimats i estimades!
Com estau tots? Ja deu començar a fer calor per allà dalt, no és vera? Donçs per aquí ja n'esteim fins els nassos! Els mesos de març i abril són els més calurosos de l'any al nord de Camerún, i al migdia no es pot estar defora. Ahir vaig mirar el termòmetre i marcava 42 graus a s'ombra, una cosa normal... Idò amb aquesta calor s'ha d'estar a l'ombra d'un bon arbre, com aquests nins. Eiiiiiiiii! Bon jour! Quin bon rollo!

Jo, com que encanta anar pel sol, passar calor, suar... s'altre dia vaig anar a l'escola de Hodango (a uns 7 km de casa) amb un mobylette, aquest mateix de sa foto.

A l'anada, que és costa per avall tot eren flors i violes, però a l'hora de partir, quan era costa amunt i quan feia més calor, es punyetero no va voler partir! Venga empenyer per amunt i per avall, vaig intentar donar força amb els pedals, després tornar empenyer i després tornar a remar, però no hi va haver manera. Per fer-ho tot encara més còmic, tot això amb tots els nins de la foto que me miraven i reien. Vaig recordar els meus bons 14 anys amb la derby variant, que també li agradava això de no partir! Com que el mobylette també tenia molta calor i li feia peresa dur-me, me va dir: “ara me duràs tu!”.
Queda desmostrat que els mobylettes són igual de caparruts que un ase, quan no volen partir, no parteixen. Idò me va tocar empenyer es bebé, com li diuen aquí, una bona estona, amb un sol de justícia i costa amunt. Menys mal que a mitjan camí, un home molt agut i amb una camioneta me va dur fins a ca nostra a jo i al bebé (mobylette). En arribar a Zamay li vaig dir que li donaria qualque cosa, i ell me va dir: Oh no! Nous sommes ensemble. Aquest home és el jefe!
Vaig anar a l'escola d'aquest poble per fer l'activitat dels contes. Ara vos explicaré el procediment: primer cerc un conta-contes de la zona, i que xerri la mateixa llengua que els nins de l'escola. Aquí hi ha una diversitat lingüística immensa, te mous 5 km i ja xerren una llengua distinta, i només a la província de l'Extrem-Nord hi ha 47 llengües!
Una vegada he trobat la persona que coneix contes tradicionals, vaig a xerrar amb els mestres de l'escola del poble per si volen col·laborar amb la recerca. Si la seva resposta és afirmativa ja quedam per un dia. Vaig a l'escola per què penso que és bo que els nins i nines de les escoles també puguin escoltar els contes, bàsicament per què aquests estàn destinats als més petits, ja que normalment tenen un missatge educatiu. També, de passada conservam aquest patrimoni de la cultura ben viu, encara que de moment no té perill d'extinció, ja que aquí no tenen tele ni ordinadors que els eclipsin l'interès. Fins i tot a vegades són els propis nins els que expliquen els contes. Per això demanam als alumnes de les escoles que també participin demanant a casa alguns contes, i una vegada a l'escola algun voluntari surt a explicar-ne, i després fan un dibuix sintetitzant el que més els ha cridat l'atenció del que han escoltat. A estones he pensat amb en Jordi des Racó amb ses seves Rondalles Mallorquines, o Dominique Noye, un capellà françès que ja va fer el mateix aquí, publicant el llibre “Contes Peuls du Nord-Cameroun. Le menuisier et le cobra” a més de fer una gramàtica del fulfuldé entre altres coses. Però a ells no els arribo ni a la sola de les sabates...

A més d'aquest projecte, ara m'he vist embarcat dins un altre que no tenia previst, però com que he vingut per fer feina, i estic obert a tot no hi ha cap problema. Aquest té relació amb la biblioteca-ludoteca de la comunitat, i m'han encomanat fer una programació destinada a infants de 3 a 6 anys més o menys.
Hi van dos pics per semana, dues hores cada sessió. En aquestes sessions, en Simon, el monitor els ensenya per exemple a contar fins a 10, a dir alguna cosa en françès tot cantant i mirant un dibuix, com: LA MAMA PORTE LE BEBÉ SUR LE DO! o a dir els colors en françès.

Està bé, però la metodologia és molt dirigida, i sempre fan el mateix, sense deixar volar la imaginació, ni manipular coses ni sense contacte ni observació de l'entorn. No estan gens habituats a fer coses ni amb colors, ni amb tisores, ni a dibuixar...
Però jo tampoc no estic gaire habituat a fer coses en aquestes edats... Per això he demanat consell a dues bones amigues i grans professores, que m'han estat de gran ajuda donant-me unes quantes idees. Moltes gràcies Anna de Perafita i Assumpta mare de l'Isma!
El que farem serà treballar amb coses que els envolta, com per exemple el cos humà, els arbres, les fulles, els animals... però tot manipulant-ho. Començarem amb les fulles, i de moment tinc pensat sortir a passejar amb els infants a observar-ne i recollir-ne, per després fer tallers amb elles. Els tallers seran, per exemple un mural d'un gran arbre, classificar-les, conèixer el nom dels arbres...
De passada assessoraré amb el poc que sé al Simón, per què una vegada jo torni a casa, ell pugui continuar amb el projecte, per això li deixaré preparades algunes unitats que estic preparant.
Alhora d'utilitzar material, mirarem de reciclar el màxim possible, ja que no és qüestió d'agafar l'hàbit d'utilitzar molt de material, quan estan tan habituats a reutilitzar o reciclar. Per exemple, per fer el mural, en lloc d'utilitzar un gran paper, utilitzarem el paper de sacs de ciment que utilitzem per fer els pous. Aquí a la foto podeu veure que a les escoles per fer les activitats de classe cada un té una pissarreta i un guix per anar fent, d'aquesta manera estalvien mooolt de paper.

El alguns aspectes, els mestr@s d'europa podríem de prendre nota de les escoles d'aquí. Sempre tenim alguna cosa nova a aprendre. Un dia en Joanot me va dir que la manca de recursos aguditza l'enginy, i tenia raó.
Jo personalment estic molt bé, i com podeu veure molt enfeinat, però a estones la llunyania de casa fa que m'anyori una mica. Menys mal que aquí tenc sa tia Joana, amb qui a vegades viatgem a Mallorca tot xerrant de sa família o del camp. Per exemple deim: mumpare i el tio Tomeu ja deuen haver fet el planter de tomatigueres? els ametllers ja deuen començar a treure ametlons! com li haurà anat l'operació a mumare? n'Oleguer ja camina! com deu dur s'exàmen es padrí jove?, hi haurà albercocs enguany, o serà com fa dos anys, que no en varen treure ni un? els meus amics ara deuen estar de festa i jo ja som a jeure! entre altres coses.
Dilluns passat va ser el meu aniversari, i ho celebràrem com toca: un gran sopar, amb regals i cervessa i tot! Me regalaren una tela per fer una camisa i uns pantalons, una llibreta i una cartereta de pell, però sobretot la bona companyia! Aquí teniu un parell de fotos que ho testimonien. No vos asusteu amb els cabells que duc! Sa tia ja m'ha fet una bona tallada i ja no asusto als altres.

Ah! i va ser una sorpresa veure un comentari d'una persona que no conec, però que va seguint el blog. Anna, aquí tens el meu mail, i així t'ajudaré amb el que pugui, encara que no serà gaire ja que pel sud no hi he estat gens (de moment!), i no ho conec gaire. Faré el que podré. josep.parets@gmail.com
Una abraçada ben grossa a tots i a totes, disfrutau de la primavera i del bon temps que ja deu haver arribat, i si veieu un mobylette li pegau una cossa de part meva!
Me'n vaig amb aquesta frase, que quan la vaig llegir me va fer reflexionar sobre que fer amb la vida que tenim la sort de gaudir:
“La llibertat no és l'absència de compromisos, sinó la capacitat de triar el que és millor per a mi.”

2009-03-22T18:34:00.002+01:00

Hola a tots i a totes un altre cop!
Després de ses renyades que he rebut per part d'algunes persones, sobretot germanes, per lo molt que m'havia torbat en escriure el darrer pic, ara he anat més aviat, i així no passau tanta pena...
Aquest mes de març ha estat un mes amb moltes festes i cel·lebracions; la festa del dia Internacional de la Dona, el 8 de març, el meu sant i l'aniversari de la meva tia, que és el mateix dia, ho celebràrem amb una gran festa, i això que encara no ha acabat i queda celebrar el meu aniversari!
El dia de la Dona ho celebràrem “a lo grande” a la comunitat, amb totes les dones del poble i dels voltants. Vàrem fer distintes activitats durant tota la setmana, i també el diumenge.
Els drets de la dona és un tema que s'ha de treballar molt aquí, ja que la gran majoria no tenen consciència dels seus drets i el sida, el matrimonis forçats i poligàmics aquí estàn a la ordre del dia. La gent és molt maxista, sobretot al nord de Cameroun, i la dona es troba en el darrer escaló de la societat. Per això s'ha de treballar fort aquest tema, sobretot amb les futures generacions, a les escoles, ja que la gent gran dificílment canviaran de parer i d'opinió, però queda l'esperança dels més petits, que l'endemà seràn els que formaran la societat.
Degut a que els drets de la dona són una de les prioritats de les missioneres de Zamay, són elles les més beneficiades de les activitats que es fan a la comunitat: xerrades de sida, de nutrició per als infants, dels drets que tenen, se les ensenya a fer coses com cosir, o fer pa, per tal de que després puguin guanyar alguns doblers al mercat venent alguna coseta... La veritat és que sa Tia Joana, na Ximena i na Nyimi, que ara mateix són les meves companyes "de pis" fan una graan feina. Però com he dit abans, encara queda molt per fer...
Ara xerrarem un poc d'en Josep, aquest que escriu tan poc al blog (jeje). Jo estic continuant amb les activitats d'Educació Física, però el darrer dia ho vaig fer d'una manera diferent, degut a que hi ha dies que vé qui vol, independentment de si els toca o no. Abans mirava de dividir-los per grups, però vaig provar de fer una altra cosa: treball per grups d'edats al mateix moment: primer arribàren un bon grapat d'al·lots i al·lotes per jugar a Handbol. Després d'una estona de jugar, se varen acumular a un racó un bon grup de petits, però com que no poden jugar amb els més grans, i tampoc els volia deixar sense jugar. Per això vaig deixar els grans (que tanmateix se'n desfeien ben bé tot sols) i amb una corda varem començar amb els petits. Va ser molt divertit, i pareixia que havien saltat a la corda tota la vida! Aquests aprenen súper aviat! I com és lògic, i amb la novetat, els més grans també s'hi varen apuntar.
També vos xerrarré del recull de contes que estic intentant fer. En tenc un bon grapat, alomillor 3 o 4 que valen la pena, però com diuen els castellans “mas vale pácaro en mano que sientos volando”, i només en tenc un d'acabat, és a dir traduit al francès i a la llengua original de la persona que el va contar. És molta feina, però quan hi ha un bon conte és un gustasso. Els que m'agraden més són les fàbules, és a dir, que els protagonistes són els animals. Els més comuns són l'esquirol, la granota, el lleó, l'ocell... i normalment cada animal té les mateixes caracterítiques en els distints contes, per exemple, l'esquirol sempre mira de passar-se de llest, però acaba rebent una lliçó.
Bé, amb això ja me despediré. Esper que hagueu disfrutat, i esper el proper pic no torbar-me tant a escriure...
Ah! Avui no he posat fotos per què no he tengut temps de seleccionar-ne, el proper pic en posaré algunes més.

Una abraçada ben grossa a tooooots!

2009-03-14T16:47:00.002+01:00

Molt bones a tots i a totes!!

El temps passa molt aviat, pareix que fa dos dies que vaig arribar, però deu ni dó, ja fa dos mesos! Han passat molt ràpid, però si m'atur a pensar veig que m'han passat moltes coses, i també que he evolucionat respecte al principi.
De cada cop vaig tenint més amics, més coneguts: per exemple, a Mokolo (a uns 20 KM del poble), on hi vaig per connectar-me a l'internet, he fet alguns coneguts africans i també alguns d'europeus: uns nord-americans, dos canadencs, una francesa, un grup d'italianes... encara no sé per on parar! jaja. D'aquests la majoria fan un període de voluntariat amb distintes organitzacions. Per suposat que el grup més nombrós d'amics són els d'aquí, de Zamay, de Mokolo o de Mekelek, un petit poble molt guapo, a la montanya a una hora a peu de ca nostra, ja que en cotxe no s'hi pot arribar. Allà he fet algunes col·laboracions recíproques amb l'escola. Jo hi vaig els dimarts per fer Educació Física amb els alumnes, i en Joseph, el mestre de l'escola ha col·laborat amb la recerca de contes tradicionals. De moment en tinc 4, dels quals dos els va contar un home gran, un el president de l'associació escolar i l'últim un alumne, que se va oferir voluntari per contar-lo, i és curiós que el més divertit, més bo i que m'ha agradat més ha estat el del nin. Bé, tot això me pareix que ho explicaré en el proper escrit, ja que se mereix un capítol especial.
La vida continua i el temps passa sense aturar-se, per això pens que encara me queda molt per fer i no és qüestió de fer es beneit. De cada cop tinc l'agenda més ocupada: que sí les activitats d'Educació Física, que sí he d'anar fins a Hodango, Mekelek, Mouda per fer la recerca de contes amb les escoles... hauré de comprar una agenda per planificar-me per què no me'n record de tot. El més bo de tot és que m'agrada el que faig, que més puc demanar!
De cada cop vaig coneixent més racons, de Zamay, dels seus voltants, o bé de ben lluny, i a poc a poc, vaig coneixent la seva forma de vida. És molt guapo veure com tots els pobles tenen la costum de fer algunes feines del camp tots junts, ajudant-se els uns als altres. Vaig veure aquesta costum un dia que vaig anar amb na Ximena i en Samuel (l'infermer de Zamay, i també col·lega) a un poble molt petit a uns 20 KM de casa, anomenat Udagaza, per veure les condicions de seguretat d'un pou. Donçs aquell dia hi havia la mitat del poble damunt una era i batien el mil. És tot un espectacle, ja que per fer més bona de dur la feina ho fan a la manera africana; cantant, fent els moviments amb ritme i, durant les pauses per descansar, bevent bilbil (la cervessa de mil típica de l'Extrem-Nord de Camerún). De la feina del camp en fan una festa, més o menys com noltros fa molts d'anys a alguns pobles de Mallorca, i que algunes encara continuen, però amb la diferència que ells treballen de veres, i nosaltres feim festa, però fer feina al camp no gaire, bé, exceptuant mumpare, el tio Pep o el tio Tomeu, que aquests en saben una estona.
A la comunitat ens ha arribat un nou membre; és una missionera de l'Índia, molt alegre, se duu be amb tots, però no xerra gaire, ja que coneix menys els francès que jo, i degut a que sóc gairebé l'única persona que xerra anglès, he hagut de treure la meva part anglesa de dins meu, i m'és super difícil! Mira que abans de venir me'n desfeia amb aquesta llengua, però ara només pens en francès, i per parlar en anglès primer pens en català lo que he dir, després ho tradueixo al francès per després tornar a traduir, aquest cop a l'anglès, uuuuufffff quins embulls! i una vegada fet tot aquest esforç mental i m'escolt a jo mateix me'n adon que la meitat de paraules les he dites en francès pensant que són angleses! Hauré de practicar, però almenys me servirà d'alguna cosa, n'est pas?
Bé, fins aquí les meves novetats. Esper que no vos hagi avorrit gaire amb les meves historietes.
Gràcies Catalina, Jacinta, Cati, mare de l'Isma... per els comentaris que m'heu anat deixant. Són molt guapos i m'animen molt. Una besada ben grossa per vosaltres, i també a mumpare, mumare, família, amics, amigues, coneguts...
Fins la propera!

A poc a poc va progressant...

2009-02-22T16:30:00.009+01:00

Hola i benvinguts una altra vegada. Cada cop que miro el blog és una alegria, ja que, segons el contador, cada cop el veu més gent. Me sorprèn que n'hi hagi tanta que l'ha llegit o mirat. També he de dir que és una mica enganyifa, ja que, com sabreu no són tantes persones que l'han vist, sinó que són vegades que hi han entrat. Però de totes maneres és una gentada!!

Els que vareu llegir el darrer escrit sabreu que en aquest me toca explicar les meves aventures i desventures amb els distints grups d'Educació Física. Donçs ara mateix ho vaig a explicar.
Des del principi que vaig començar ha passat si fa no fa unes quatre setmanes, i durant aquest temps, he tingut sessions que m'han anat una monada de bé, d'altres que han estat un desastre, unes que m'han fet reflexionar sobre la meva manera de fer, o d'altres que me l'han fet reafirmar... La veritat és que n'he tingut de tots colors, però com ja sabreu els altres professors o mestres que em seguiu, la nostra és una feina que necessita molta paciència, dedicació i constància. També és una feina que, almenys en el meu cas, no sé mai com anirà, ni tan sols en el moment de començar. Tal vegada és això lo que fa la nostra feina gran; que encara que estigui tot ben preparat i planificat, cada dia és una sorpresa, i quan no surt bé te fa plantejar nous dubtes, que et porten a unes reflexions, i aquestes duen a unes solucions que, poden anar bé, o poden fer-te tornar a plantejar el problema.
Més o menys això és el que m'ha passat durant aquest període de temps. M'han sorgit alguns problemes i, per sort algunes solucions, sobretot amb els més petits. Primer de tot no parlen ni papa de françès. Per exemple els demano: a que voleu jugar avui? Ells me miren amb uns ulls perplexes i amb el nas ple de mocs, i me contesten amb una cantarella “oui, ma ser...” o movent el cap de dalt a baix sense treure la seva mirada de la meva. Els demano quants sereu avui?, o si han passat un bon dia, o si volen jugar amb la pilota o amb la corda, i la resposta sempre és la mateixa: “oui ma ser...”
El segon problema és que no han anat mai a l'escola, i el màxim que conèixen de jocs és el futbol i anar corrent fent rodolar una llauna rodona amb un pal. Per això he preparat una unitat didàctica de jocs per a ells. No m'ha estat tasca fàcil ja que els jocs que cercava havíen de respondre a dues característiques molt importants:

senzills, de fàcil comprensió (ja veureu per què una mica més avall)
que no necessitin gaire material, una o dues pilotes com a màxim, i alguna corda.

Dels primers dies que he estat amb ells he tret una part de jo que no coneixia. La podria anomenar mímicacòmicainútilabsurda. Aquest nom tan llarg se deu a que per donar a entendre els jocs als infants, primer ho faig amb mímica, que de l'únic que serveix és per fer-los riure, d'aquí el nom de còmica, inutil per què al cap i a la fi no han entès res, i absurda radica automàticament amb les anteriors.
Després de descartar la primera opció, m´he decantat per la segona, que aquesta sí que ha tingut els seus efectes. Aprofitant la presència d'algun nin que hi ha per allà, i aprofitant també la seva predisposició i bona voluntat, me fan de traductors de francès al fulfuldé. Amb el meu francès, que diguem, encara no té l'accent de Marsella ni de Lyon, a vegades no m'entenen ni els propis traductors, però ja ens arreglam com podem. La veritat és que amb aquesta solució estic bastant content, ja que funciona molt bé, i a més als traductors els agrada que jo els doni confiança i conti amb ells. També aprofit que d'aquesta manera ells mateixos van coneixent nous jocs, noves maneres d'explicar, i qui sap, tal vegada els agrada això de fer de mestre i volen continuar estudiant... Aquí els teniu jugant a l'aranya peluda:
I aquí jugant al futbol xinès:
L'altre grup que tinc són una mica més grans. Més o menys tenen entre 10 i 14 anys. Amb ells ja és una mica més fàcil, ja que parlen francès. He començat a fer jocs pre-esportius relacionats amb el handbol i el voleibol, ja que bàsicament són els dos esports que practicarem. Una vegada haver jugat a les 10 passades, al baló-torre, peus quiets i altres jocs relacionats, hem fet uns partidets amb algunes normes, (l'últim divendres férem un torneig i tot) afegides paulatinament per facilitar l'aprenentatge. La setmana que ve ja jugarem al handbol pròpiament dit, sense moltes modificacions (ehem, això ja ho veurem...)
Després de fer dos dies de partits, crec que començaré amb el voleibol. Ja us explicaré com anirà l'experiència...
Al principi aquest grup es mostrava una mica raticent, ja que vaig tenir la impressió que es pensaven que només disfrutarien jugant a futbol, però una vegada haviem començat, sembla que els va molar això de jugar amb la mà.
De moment estic complint amb dos dels objectius que m'havia plantejat abans d'arribar aquí; el primer que els infants coneguéssin esports nous, i el segon, que té relació amb el primer, que disfrutéssin amb aquests i oblidin els seus problemes durant una estona per riure i córrer una mica. Com podeu veure en aquesta imatge pareix que s'ho prenen bastant enserio, no trobau?
Bé, fins aquí he escrit i aquí m'atur d'escriure. Una abraçada ben gran a tots i a totes i fins la propera!

Passejant per Maroua

2009-02-09T16:41:00.003+01:00

Hola a tots i a totes un altre cop!

Feia almenys una setmana que no escrivia res i ja toca no? Aquesta setmana he estat un parell de cops a la capital de la província, Maroua, que hi he anat o bé per passejar-me, o bé per anar-hi a fer alguna feineta.
És una ciutat molt bonica, segons les guies la més bonica del nord de Camerún. La gent és molt aguda i hospitalària (com per tots els llocs de Camerún on he estat fins ara). Molts me saluden pel carrer i me desitgen un bon dia, o me diuen si estic bé aquí i me dónen conversació de si m'agrada la ciutat o els voltants, sempre amb una rialla a la cara, que no sé si se'n riuen de jo, o és que simplement estan contents perque sí.
Pel que he vist fins el moment, és una ciutat que es caracteritza els grans arbres que dominen la majoria de carrers de la ciutat, les motos, que són el mitjà de transport majoritari, juntament amb els taxi-moto, que m'encanta agafar-ne un i passejar-me per la ciutat. A més són bastant econòmics (uns 30 cèntims d'euro per trajecte).
La darrera característica de la ciutat que vodria destacar és el mercat setmanal amb el seu mercat artesanal.
Per aquest últim m'hi vaig passejar una estona ben llarga. Dic ben llarga per què vaig estar, tal vegada una hora per fer un trajecte d'uns 40 metres. Era l'únic home blanc que els venedors havien vist tal vegada des de feia una setmana, i quan en veuen un sembla que vegin un trèbol d'aquests que dónen sort. Me criden tot dient nassara, nassara! (home blanc en fulfuldé). Cada cop que passes per davant de les possessions venals d'una persona, aquesta fa tot el possible primer perque miris. Te diuen un minut, i t'hi tenen fins que te surt barba, ja que després ve la segona fase, quan te demanen que posis un preu a qualsevol cosa que l'hagis mirada més de dos segons, i t'obliguen a regatejar amb ells. Jo els dic: no gràcies, avui no vull comprar res, només mirar un poc. Però tu quan pagaries? me demanen. Jo els contest amb un preu sumament baix, però no tan lluny del seu preu real. Ells, com és lògic, s'indignen d'una manera que pareix que te volen llançar un llamp, i tot seguit te diuen el seu preu, que lògicament és astronòmicament alt. Tal com diu l'autor del llibre “L'antropòleg innocent” sembla que es pensin que nosaltres els blancs tenim unes ganes loques de comprar, i si el seu preu és cinc o sis vegades superior al normal, encara ho comprarem amb més entusiasme i partirem cinc o sis vegades més contents. Després d'una bona estona de regatejos, i quan se pensen que hem arribat a un acord, els record que no vull comprar res, i és quan me'n vaig i els deixo amb un pam de nas.
A part d'aquesta ténen altres tècniques, com per exemple dir-te a l'orella, ben fluixet i evitant que els venedors veïns ho sentin, un “preu d'amic”, com si fóssim íntims desde l'època de parvularis. L'altre tècnica ve quan et començen a treure xorrades que m'interessen el més mínim, però com que volen per davant de tot fer-me perdre el temps, me treuen totes les tonteries inútils existents al nord de Camerún, com per exemple mini-cabanyes de fang, munyequitos que semblen per fer budú o collars de llavors, que són els mateixos que hi ha al mercat de Nadal de qualsevol ciutat de Mallorca o Catalunya.
Després de tenir l'orella ben taladrada i de passar nit allà, l'endemà matí vaig anar a un poble al costat de la frontera amb el Txad per passar-hi el cap de setmana amb un grup de joves que feien unes convivències entre dos pobles. La carretera per anar-hi era molt bonica, al cor d'una sabana on nes veia res més que arbusts, i alguna montanya ben lluny. A mig camí vaig veure l'arbre més impressionant que he vist mai. S'olivera de Cort és una pixerada devora aquest. És un Baobab que està sol enmig de la sabana. Preciós, me va donar la impressió de veure quelcom diví, i me va omplir de goig. El vaig abraçar amb totes les meves energies positives, ja que això és el que me va fer desprendre. Per rodejar el seu tronc feren falta 7 persones!
El cap de setmana va ser bastant divertit. Vaig jugar un partit de futbol amb els joves dels dos pobles, i sobretot vaig ballar molt. Quan tenen una estona lliure, agafen el tam-tam, fan una rotllana i venga a cantar, ballar i a fer voltes. És bastant divertit, jo al principi estava una mica tallat, però que collons, això és Africa i no seré l'unica persona que no balli, fins que arriba un moment que estava tan ficat a les danses que el cos ballava sol. Més abaix he posat algunes fotos de la ballada, juntament amb una del baobab. A veure si vos agraden.
Canviant de tema, l'Educació Física va cada cop millor, però ja us ho explicaré mes detalladament el proper cop, ja que mereix un capítol especial, només avançar que comença a estar una mica ordenat, i el que es més important, sembla que el infants disfruten.
Hi ha moments en que m'enyor una mica, sobretot quan estic sense fer res, però el sentiment s'esvaeix quan faig coses, pens que estic aquí amb una sèrie d'objectius personals a complir, i precisament això és el que em dóna forçes per continuar endavant. Espero que tot surti el millor possible.
Una abraçada a tots els que seguiu el blog i als que no també, per suposat!
Fins la propera!

Primer dia d'Educació Física

2009-01-28T12:46:00.003+01:00

hola a tots i a totes!!!

Ja torn a ser per aquí, i és per contar-vos novetats, aquest cop ja d'un poc de feina, que per això he anat fins aquí, i ja toca, no? Per què com podeu observar, el subtítol del blog es titula experiències d'un mestre a Camerún, i fins ara d'experiències docents n'he explicades ben poques.

Donçs si, ja he començat amb aquest trui, i per suposat un poc d'aquella manera, que és una mica impossible que les coses aquí vagin bé a la primera, ja que els infants parlen el foulfouldé i ben poc el françès, i molts no tenen la costum d'anar a escola, però per suposat que es fa tot el possible per què les coses surtin bé.

El primer dia que haviem de començar, estava previst preparar un terreny per poder jugar amb unes mínimes condicions, per això els vàrem avisar que portéssin alguna eina per cavar. La repercusió va ser espectacular, varen venir els convocats i els no convocats, tots amb una eina. Amb mitja hora el terreny va estar fora herbes i fora els tres petits arbres que hi havia pel mig i feien nosa. Quines ganes de jugar que tenien!

Va ser una mica caòtic, ja que la sessió que m'havia preparat era per uns 25 o 30 nins i nines, però com ja he dit abans, es presentàren petits i grans. Tal vegada eren 50 o 60, i va ser quan vaig decidir fer grups per edats, i distribuir-los en els distints dies de la setmana. Però companys, això es Africa, i les coses funcionen d'una altra manera. Cada dia es presenta tot el poble per jugar, independentment de si els toca ahir, avui, demà o passat demà.

De moment, i en teoria, els dilluns, que és dia de mercat i això és sagrat, no hi ha activitats. Els dimarts, en teoria, vendran els joves que ja són ben granats, és a dir, a partir de 16 anys més o menys. Els dimecres, en teoria, vendran els més petits i petites. Els dijous, en teoria, vendran l'equip de dones grans, mamas o qüasi. I per acabar la setmana, els divendres, i per suposat en teoria, vendran els nins i nines d'11 a 16 anys més o menys.

La primera sessió que vaig fer, va ser dijous passat. Estava destinada a les dones, però per variar va venir tot el poble. Els varem intentar fer fóra donant-els una pilota per jugar a futbol a una altra banda però encara n'hi va haver que es varen quedar per allà devora. Tenia espectadors, que no hi ha cosa que m'incomodi més quan faig una classe. Les joves que feien la classe mostraven interès, però algunes dificultats alhora de manejar una pilota, normal, ja que havien jugat ben poc a una pilota, i també mostraven una mica de vergonya amb tots els espectadors presents, que a més esclataren a riure quan varem començar a jugar. Més tard, cansats de riure, alguns d'ells, varen voler agafar el rol d'entrenador, i en un moment donat i havia més entrenadors que feien indicacions que no pas alumnes... De cara al proper dijous, els engegaré a tots a pastar fum, i no hi haurà ningú (o si?). Ja vos ho contaré a la propera, que segur que serà millor (o no?).

Una abraçada a tots i a totes i anau pel sol si fa fred, que jo ja aniré per l'ombra!

LA VIE À ZAMAY

2009-01-25T18:33:00.000+01:00

Fa devers una setmana que estic en aquest poble del nord de Cameroun, i pens que ja m'hi començ a adaptar i la gent me comença a conèixer, sobretot els que passen per la comunitat. Més ben dit, crec que me començ a adaptar a la vida de la comunitat, per què al poble un matí va quedar demostrat que me queden anys llum. Va ser quan vaig dir: va, me'n a fer una volta per poble tot sol per passejar sol. Va ser un desastre, me vaig sentir com un gran guiri, o pitjor encara, com El guiri del poble. També hi va fer molt les pintes que portava; uns pantalons curts per sobre dels genolls, la càmera de fer fotos, que no és precisament petita, i lo pitjor de tot, un gran capell per tapar-me del sol. Vaig sortir tot decidit, al menys al principi, per què a mesura que anava caminant, les meves passes anàven tornant més dubitatives, sobretot quan vaig passar per davant d'uns obrers i d'un grup que descansava a la manera africana davall un arbre.

Un d'aquells obrers me va dir en foulfouldé alguna cosa així com; ei tio! deixa'm aquest capell tan gros que tens, que tu no fas res i jo estic aquí currant com “un negre” al sol i suant la pell... I aquí va ser quan va venir la humillació, tots els que hi havia al costat, que no eren pocs varen esclatar a riure. Jo amb una mitja rialla d'estúpid, d'aquestes de que no saps que dir ni que fer, vaig partir dient lo que sabia en el seu idioma. Va resultar que vaig triar un mal dia per sortir tot sol, ja que era el dia en què tothom es posa fi amb el bil-bil (la cervesa que fan allà), i jo, vaig ser blanc fàcil de les burles.
Menys mal que hi va haver alguna cosa positiva en aquesta passejada. Me vaig trobar un padrí que se veu que me coneixia, me va voler acompanyar una estona, i fins i tot me va convidar a casa seva, per mostrar-me les seves cabres i altres possessions. Per suposat el vaig fotografiar...
Després d'aquesta, han vingut altres caminades no tan còmiques, sino una mica més normals, deu ser per què la gent ja es comença a acostumar a la meva presència. Com a resultat m'han convidat a beure cervessa dins les cabanyes, he vist com es fa un llit de bambú, i he tastat com unes croquetes que fan al carrer, que són molt bones.
El clima aquí és molt calurós, i això que diuen que és l'hivern. Però la calor no és el més molest, sino la sequedat que hi ha, que me deixa el nas ple de ferides interiors degut a la molta pols que hi ha, sobretot en els dies de vent, com avui i els llavis ben tallats. Aquí me'n he adonat de lo finets que tenim la pell els europeus.
I ja he'm posat data amb la gent del poble per netejar un tros de terra que ens servirà com a poliesportiu per començar a fer les activitats d'Educació Física. Ja veurem com anirà, ja tenc tema per el proper escrit: el taller d'Educació Física. Tots els del gremi estau ben convidats a llegir-lo, per què segurament necessitaré assessorament.

Una abraçada ben gran a tots i cada una de les persones que heu perdut el temps llegint xorrades, i a les que no per suposat que també.

Useko, useko, useko, useko ma jur

passejades tranquiles

2009-01-25T18:28:00.000+01:00

BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing

JABBAAMA!!!

2009-01-19T12:03:00.002+01:00

Hola a tots i a totes! Jabbaama és la paraula amb què ens van rebre els membres de la comunitat, després d'un llarg viatge en avió, tren, autobús, i ja per acabar en cotxe. En total uns 4 dies de viatge, quin cansament! Jabbaama vol dir benvinguts en fulfuldé, que és l'idioma que solen xerrar al nord de Camerun, juntament amb el francès. Ells tenen moltes esperances de que jo l'aprengui durant la meva estància aquí, però no ho tenc tan clar, encara que faré el que podré...
En aquests primers dies vos podeu imaginar que m'han passat moltes coses, i cada dia, cada moment me sorprenc de coses i situacions que passen al meu voltant. Per exemple el primer dia que me vaig aixecar del llit, vaig quedar sorprès de l'hora en què vaig acabar la son; eren les 6:30 del matí! Era a la capital, i el meu despertador varen ser els cants de mogollón d'ocells que no havia sentit mai, i els cants d'una missa que hi havia al costat. Pareix que aquí hi ha un altre ritme de vida, la gent s'aixeca amb el sol i se'n va a dormir quan se pon, i no sé per què, però en aquest sentit m'hi he acostumat ben aviat.
El viatge en tren va ser bastant alucinant, primer de tot per què passa per mooolts de barris de barraques i pots observar la vida que hi ha, hi ha una gentada per tot que fan qualsevol cosa, sobretot jugar a futbol i ballar. A les aturades que fa el tren, hi ha molta gent de crida el que té per vendre, com per exemple ananas, batons, pistache... però com que és a les fosques, no veia res, només sentia moltes cantarelles (com els que venen refrescs als camps de futbol) i els veia quan s'acostaven a la finestra. Hi havia sobretot dones i nins, que duien tota la “mercancia” dins una palangana (safata pels seguidors catalans, jeje) damunt del cap. Nosaltres varem comprar ni menys ni menys que 10 manats de plàtans, 4 pinyes, no sé quans de kilos de avocats i dos sacs per dur toooota sa compra. Tot això sumat a les 4 maletes que duiem nosaltres, qüasi res!!!
El dia següent al mati, després de dormir fatal dins el tren. Una vegada fóra de l'estació mos esperava un autobus per fer uns 600 km fins a casa. Varen ser unes 8 hores, i vaig tenir un mal de cul... per què en aquest hi havia unes 35 persones, quan tenia capacitat per unes 25 com a molt!! A més, només ens aturàrem dos cops, i era per què el conductor era islàmic i havia de resar, menys mal que me vaig distreure amb el paisatge, que era molt bonic i vaig fer moltes fotos.
si les puc penjar (per què encara no en sé i m'estic assessorant, gràcies tomeu i joanot), més abaix podeu mirar les fotos de cada moment del viatge, on hi ha el tren, el bus, i la gent que es va deixar fotografiar a Yaoundé. Esper que vos agradin.
Ah! i felicitats Estela, esper que tot te vagi molt bé i ja me contaràs!
I el proper capítol se titularà “La vie a Zamay”.
To be continued, en autre jour...
Una abraçada a tots i a totes i useko, useko, useko, useko ma jur (que vol dir mooooltes gràcies, gràcies, gràcies, gràcies)

el viatge cap a Zamay

2009-01-19T12:00:00.001+01:00

BubbleShare: Share photos - Find great Clip Art Images.

Des d'un raco de per Suïssa

2009-01-12T20:22:00.004+01:00

Hola a tots!

Escric aquestes paraules des d'un hotel petit i barato que està a uns 3 km de l'aeroport de Zurich, on per tot hi ha neu i malgrat això no hi ha hagut cap retard (com a altres llocs que ja sabeu...).
Ara mateix escric això en un estat més o menys tranquil dins lo que cap, però avui he tengut un dels moments més estressants de la meva vida, ja que per poc me deix la càmera de fer fotos a dins es cotxe de mumpare!!! Per poc que no podeu veure totes ses fotos des viatge més important de la meva vida, i per poc les meves espectatives de fotògraf aventurer se'n van al garete, com diuen alguns!! Uffffff quin respir!! Gràcies mumpare i gràcies mumare, que menys mal que vos n'heu adonat a temps, ai si no fos per voltros...!!
I ara me'n vaig a pegar una dutxa d'aquestes de campeonat, i després a sa barra des bar a fer una cervesseta ben tranquilament tot gaudint de la soledat i repassant (o oblidant) els fets d'avui.
Demà dematí me toca anar a s'aeroport a agafar s'altre avió, i ja vos diré coses des de Yaoundé, si puc, clar.
Una abraçada ben grossa a tots i totes!!

Mos veim!!

2009-01-11T19:21:00.003+01:00

Mos veim gent!!
El proper escrit que faci en es bloc després d'aquest ja el faré des del meu lloc de destí! que fort no? Avui que és el darrer dia és el dia de despedides, abraçades, lliçons de part de tota la família: "que si te'n dus això?", "que si no tens preparat allò!!!", "no, no te'n pots dur això que estàs ben loco"!, "jes, dute'n això per sa tia". Hi ha gent que se pensa que he llogat un tràiler que me vendrà darrere i me durà tots es xirmes, però no, es tràiler no me vendrà darrere, si nó que el duré damunt sa meva esquena o el duré arrossegant damunt unes rodetes que sembla que s'espenyaran abans d'arribar a zurich. Menys mal que en es final m'hi ha cabut tot, i ara seriament, tot el que me'n duc serà ben útil, o bé per jo o bé per sa tia. Us agraeixo a tots sa vostra col·laboració, no diré tots els noms i tot lo que m'han donat per què seria ben aborrit, però ja vos podeu sentir partíceps d'aquest projecte (som una mica dolent per fer aquestes coses, això d'agrair no ho havia fet mai, i ara veig que és un poc difícil...).
També vos diré que me fa molta il·lusió tots es que me seguireu per es bloc, serà molt divertit que poguem compartir ses meves experiències. Ja sé que encara queda una mica fofo, aquest bloc, ja que no té fotos, ni videos, però aquests que teniu peresa de llegir tantes parrafades, i només mirau ses fotos no vos preocupeu, que ben aviat ja n'hi començarà a haver-hi, tal vegada més que no textos!
Au, ja està. Una aferrada molt grossa i que tingueu molta sort!
Adeu i ..... MOS VEIM!!

Benvinguts!

2009-01-02T18:14:00.002+01:00

Hola a tots i a totes seguidors del fabulós blog d'en josep! Sou els primers afortunats en visualitzar el meu diari públic de la meva aventura a Àfrica. He enviat un enllaç a totes les persones que m'agradaria que cada cop que pensin en jo i en que diantres faig per la sabana (si córrer darrere lleon, nedar amb hipopòtams o menjar cucs) donçs puguin consultar aquesta pàgina web.
Intentaré penjar-hi fotos, escriure aventures, relatar conversacions, descriure persones que segur aniré coneixent i moltes altres coses més. Però tot això ho faré quan pugui, per què la connexió a internet que tenc més aprop està a uns 50 KM! Com mos deien a Marroc "la prisa mata!"
Només queda una setmana, i la veritat és que estic no només nerviós i inquiet, sino també he de reconèixer, amb la veu una mica baixa que estic un poc acollonat...
Encara me queden vacunes per posar i dilluns he de començar el tractament amb la maleïda Lariam, que és una medicació preventiva de la malària. Diuen que té efectes secundaris, només me faltava això! Ja ho diuen que a vegades és pitjor el remei que el mal, o que és millor el mal que el remei... no ho sé, ja m'he embullat! Tenc es cap ple de caragols, o de monees...
Com podeu veure a la dreta de la pantalla hi ha un petit mapa, que el vaig robar d'un altre blog, (però no ho digueu a ningú). És la meva ubicació casi exacta, ara, si en qualque moment canvio de lloc, vos ho diré, però aniré canviant de mapa cada punt! Estic molt bromista avui... A la dreta també hi volia posar una predicció del temps que fa per allà, però com que som un travat amb l'internet no n'he trobat cap. Si hi ha algun friki per aquí que m'ho digui, a veure si me pot ajudar.
Bé, ja m'atur de dir dois, esper que hagueu passat unes bones festes i que tengueu un 2009 PLE D'IL·LUSIONS, DE SALUT, D'ORGASMES I DE PROSPERITAT!

Primer contacte amb el Blog

2008-12-03T21:01:00.000+01:00

Aquest és el meu primer escrit que faig en el que serà el meu quadern de bitàcora durant el viatge que faré a Cameroun. Per això aprofit el món desconegut que és per a mi; el món dels bloggers, tot s'ha de dir, gràcies a la insistència del meu germà Tomeu, que fa com a dos mesos que me diu que faci un blog.
Esper que a poc a poc me vagi familiaritzant i que la mare Àfrica me vagi ajudant a fer-ho cada dia més bonic i interessant.