diumenge, 22 de febrer del 2009

A poc a poc va progressant...

Hola i benvinguts una altra vegada. Cada cop que miro el blog és una alegria, ja que, segons el contador, cada cop el veu més gent. Me sorprèn que n'hi hagi tanta que l'ha llegit o mirat. També he de dir que és una mica enganyifa, ja que, com sabreu no són tantes persones que l'han vist, sinó que són vegades que hi han entrat. Però de totes maneres és una gentada!!

Els que vareu llegir el darrer escrit sabreu que en aquest me toca explicar les meves aventures i desventures amb els distints grups d'Educació Física. Donçs ara mateix ho vaig a explicar.
Des del principi que vaig començar ha passat si fa no fa unes quatre setmanes, i durant aquest temps, he tingut sessions que m'han anat una monada de bé, d'altres que han estat un desastre, unes que m'han fet reflexionar sobre la meva manera de fer, o d'altres que me l'han fet reafirmar... La veritat és que n'he tingut de tots colors, però com ja sabreu els altres professors o mestres que em seguiu, la nostra és una feina que necessita molta paciència, dedicació i constància. També és una feina que, almenys en el meu cas, no sé mai com anirà, ni tan sols en el moment de començar. Tal vegada és això lo que fa la nostra feina gran; que encara que estigui tot ben preparat i planificat, cada dia és una sorpresa, i quan no surt bé te fa plantejar nous dubtes, que et porten a unes reflexions, i aquestes duen a unes solucions que, poden anar bé, o poden fer-te tornar a plantejar el problema.
Més o menys això és el que m'ha passat durant aquest període de temps. M'han sorgit alguns problemes i, per sort algunes solucions, sobretot amb els més petits. Primer de tot no parlen ni papa de françès. Per exemple els demano: a que voleu jugar avui? Ells me miren amb uns ulls perplexes i amb el nas ple de mocs, i me contesten amb una cantarella “oui, ma ser...” o movent el cap de dalt a baix sense treure la seva mirada de la meva. Els demano quants sereu avui?, o si han passat un bon dia, o si volen jugar amb la pilota o amb la corda, i la resposta sempre és la mateixa: “oui ma ser...”
El segon problema és que no han anat mai a l'escola, i el màxim que conèixen de jocs és el futbol i anar corrent fent rodolar una llauna rodona amb un pal. Per això he preparat una unitat didàctica de jocs per a ells. No m'ha estat tasca fàcil ja que els jocs que cercava havíen de respondre a dues característiques molt importants:
  • senzills, de fàcil comprensió (ja veureu per què una mica més avall)
  • que no necessitin gaire material, una o dues pilotes com a màxim, i alguna corda.
Dels primers dies que he estat amb ells he tret una part de jo que no coneixia. La podria anomenar mímicacòmicainútilabsurda. Aquest nom tan llarg se deu a que per donar a entendre els jocs als infants, primer ho faig amb mímica, que de l'únic que serveix és per fer-los riure, d'aquí el nom de còmica, inutil per què al cap i a la fi no han entès res, i absurda radica automàticament amb les anteriors.
Després de descartar la primera opció, m´he decantat per la segona, que aquesta sí que ha tingut els seus efectes. Aprofitant la presència d'algun nin que hi ha per allà, i aprofitant també la seva predisposició i bona voluntat, me fan de traductors de francès al fulfuldé. Amb el meu francès, que diguem, encara no té l'accent de Marsella ni de Lyon, a vegades no m'entenen ni els propis traductors, però ja ens arreglam com podem. La veritat és que amb aquesta solució estic bastant content, ja que funciona molt bé, i a més als traductors els agrada que jo els doni confiança i conti amb ells. També aprofit que d'aquesta manera ells mateixos van coneixent nous jocs, noves maneres d'explicar, i qui sap, tal vegada els agrada això de fer de mestre i volen continuar estudiant... Aquí els teniu jugant a l'aranya peluda:
I aquí jugant al futbol xinès:
L'altre grup que tinc són una mica més grans. Més o menys tenen entre 10 i 14 anys. Amb ells ja és una mica més fàcil, ja que parlen francès. He començat a fer jocs pre-esportius relacionats amb el handbol i el voleibol, ja que bàsicament són els dos esports que practicarem. Una vegada haver jugat a les 10 passades, al baló-torre, peus quiets i altres jocs relacionats, hem fet uns partidets amb algunes normes, (l'últim divendres férem un torneig i tot) afegides paulatinament per facilitar l'aprenentatge. La setmana que ve ja jugarem al handbol pròpiament dit, sense moltes modificacions (ehem, això ja ho veurem...)
Després de fer dos dies de partits, crec que començaré amb el voleibol. Ja us explicaré com anirà l'experiència...
Al principi aquest grup es mostrava una mica raticent, ja que vaig tenir la impressió que es pensaven que només disfrutarien jugant a futbol, però una vegada haviem començat, sembla que els va molar això de jugar amb la mà.
De moment estic complint amb dos dels objectius que m'havia plantejat abans d'arribar aquí; el primer que els infants coneguéssin esports nous, i el segon, que té relació amb el primer, que disfrutéssin amb aquests i oblidin els seus problemes durant una estona per riure i córrer una mica. Com podeu veure en aquesta imatge pareix que s'ho prenen bastant enserio, no trobau?
Bé, fins aquí he escrit i aquí m'atur d'escriure. Una abraçada ben gran a tots i a totes i fins la propera!

Leia Mais…
dilluns, 9 de febrer del 2009

Passejant per Maroua

Hola a tots i a totes un altre cop!

Feia almenys una setmana que no escrivia res i ja toca no? Aquesta setmana he estat un parell de cops a la capital de la província, Maroua, que hi he anat o bé per passejar-me, o bé per anar-hi a fer alguna feineta.
És una ciutat molt bonica, segons les guies la més bonica del nord de Camerún. La gent és molt aguda i hospitalària (com per tots els llocs de Camerún on he estat fins ara). Molts me saluden pel carrer i me desitgen un bon dia, o me diuen si estic bé aquí i me dónen conversació de si m'agrada la ciutat o els voltants, sempre amb una rialla a la cara, que no sé si se'n riuen de jo, o és que simplement estan contents perque sí.
Pel que he vist fins el moment, és una ciutat que es caracteritza els grans arbres que dominen la majoria de carrers de la ciutat, les motos, que són el mitjà de transport majoritari, juntament amb els taxi-moto, que m'encanta agafar-ne un i passejar-me per la ciutat. A més són bastant econòmics (uns 30 cèntims d'euro per trajecte).
La darrera característica de la ciutat que vodria destacar és el mercat setmanal amb el seu mercat artesanal.
Per aquest últim m'hi vaig passejar una estona ben llarga. Dic ben llarga per què vaig estar, tal vegada una hora per fer un trajecte d'uns 40 metres. Era l'únic home blanc que els venedors havien vist tal vegada des de feia una setmana, i quan en veuen un sembla que vegin un trèbol d'aquests que dónen sort. Me criden tot dient nassara, nassara! (home blanc en fulfuldé). Cada cop que passes per davant de les possessions venals d'una persona, aquesta fa tot el possible primer perque miris. Te diuen un minut, i t'hi tenen fins que te surt barba, ja que després ve la segona fase, quan te demanen que posis un preu a qualsevol cosa que l'hagis mirada més de dos segons, i t'obliguen a regatejar amb ells. Jo els dic: no gràcies, avui no vull comprar res, només mirar un poc. Però tu quan pagaries? me demanen. Jo els contest amb un preu sumament baix, però no tan lluny del seu preu real. Ells, com és lògic, s'indignen d'una manera que pareix que te volen llançar un llamp, i tot seguit te diuen el seu preu, que lògicament és astronòmicament alt. Tal com diu l'autor del llibre “L'antropòleg innocent” sembla que es pensin que nosaltres els blancs tenim unes ganes loques de comprar, i si el seu preu és cinc o sis vegades superior al normal, encara ho comprarem amb més entusiasme i partirem cinc o sis vegades més contents. Després d'una bona estona de regatejos, i quan se pensen que hem arribat a un acord, els record que no vull comprar res, i és quan me'n vaig i els deixo amb un pam de nas.
A part d'aquesta ténen altres tècniques, com per exemple dir-te a l'orella, ben fluixet i evitant que els venedors veïns ho sentin, un “preu d'amic”, com si fóssim íntims desde l'època de parvularis. L'altre tècnica ve quan et començen a treure xorrades que m'interessen el més mínim, però com que volen per davant de tot fer-me perdre el temps, me treuen totes les tonteries inútils existents al nord de Camerún, com per exemple mini-cabanyes de fang, munyequitos que semblen per fer budú o collars de llavors, que són els mateixos que hi ha al mercat de Nadal de qualsevol ciutat de Mallorca o Catalunya.
Després de tenir l'orella ben taladrada i de passar nit allà, l'endemà matí vaig anar a un poble al costat de la frontera amb el Txad per passar-hi el cap de setmana amb un grup de joves que feien unes convivències entre dos pobles. La carretera per anar-hi era molt bonica, al cor d'una sabana on nes veia res més que arbusts, i alguna montanya ben lluny. A mig camí vaig veure l'arbre més impressionant que he vist mai. S'olivera de Cort és una pixerada devora aquest. És un Baobab que està sol enmig de la sabana. Preciós, me va donar la impressió de veure quelcom diví, i me va omplir de goig. El vaig abraçar amb totes les meves energies positives, ja que això és el que me va fer desprendre. Per rodejar el seu tronc feren falta 7 persones!
El cap de setmana va ser bastant divertit. Vaig jugar un partit de futbol amb els joves dels dos pobles, i sobretot vaig ballar molt. Quan tenen una estona lliure, agafen el tam-tam, fan una rotllana i venga a cantar, ballar i a fer voltes. És bastant divertit, jo al principi estava una mica tallat, però que collons, això és Africa i no seré l'unica persona que no balli, fins que arriba un moment que estava tan ficat a les danses que el cos ballava sol. Més abaix he posat algunes fotos de la ballada, juntament amb una del baobab. A veure si vos agraden.
Canviant de tema, l'Educació Física va cada cop millor, però ja us ho explicaré mes detalladament el proper cop, ja que mereix un capítol especial, només avançar que comença a estar una mica ordenat, i el que es més important, sembla que el infants disfruten.
Hi ha moments en que m'enyor una mica, sobretot quan estic sense fer res, però el sentiment s'esvaeix quan faig coses, pens que estic aquí amb una sèrie d'objectius personals a complir, i precisament això és el que em dóna forçes per continuar endavant. Espero que tot surti el millor possible.
Una abraçada a tots els que seguiu el blog i als que no també, per suposat!
Fins la propera!





Leia Mais…