josep a camerun

hola a tots i a totes!!!

Ja torn a ser per aquí, i és per contar-vos novetats, aquest cop ja d'un poc de feina, que per això he anat fins aquí, i ja toca, no? Per què com podeu observar, el subtítol del blog es titula experiències d'un mestre a Camerún, i fins ara d'experiències docents n'he explicades ben poques.

Donçs si, ja he començat amb aquest trui, i per suposat un poc d'aquella manera, que és una mica impossible que les coses aquí vagin bé a la primera, ja que els infants parlen el foulfouldé i ben poc el françès, i molts no tenen la costum d'anar a escola, però per suposat que es fa tot el possible per què les coses surtin bé.

El primer dia que haviem de començar, estava previst preparar un terreny per poder jugar amb unes mínimes condicions, per això els vàrem avisar que portéssin alguna eina per cavar. La repercusió va ser espectacular, varen venir els convocats i els no convocats, tots amb una eina. Amb mitja hora el terreny va estar fora herbes i fora els tres petits arbres que hi havia pel mig i feien nosa. Quines ganes de jugar que tenien!

Va ser una mica caòtic, ja que la sessió que m'havia preparat era per uns 25 o 30 nins i nines, però com ja he dit abans, es presentàren petits i grans. Tal vegada eren 50 o 60, i va ser quan vaig decidir fer grups per edats, i distribuir-los en els distints dies de la setmana. Però companys, això es Africa, i les coses funcionen d'una altra manera. Cada dia es presenta tot el poble per jugar, independentment de si els toca ahir, avui, demà o passat demà.

De moment, i en teoria, els dilluns, que és dia de mercat i això és sagrat, no hi ha activitats. Els dimarts, en teoria, vendran els joves que ja són ben granats, és a dir, a partir de 16 anys més o menys. Els dimecres, en teoria, vendran els més petits i petites. Els dijous, en teoria, vendran l'equip de dones grans, mamas o qüasi. I per acabar la setmana, els divendres, i per suposat en teoria, vendran els nins i nines d'11 a 16 anys més o menys.

La primera sessió que vaig fer, va ser dijous passat. Estava destinada a les dones, però per variar va venir tot el poble. Els varem intentar fer fóra donant-els una pilota per jugar a futbol a una altra banda però encara n'hi va haver que es varen quedar per allà devora. Tenia espectadors, que no hi ha cosa que m'incomodi més quan faig una classe. Les joves que feien la classe mostraven interès, però algunes dificultats alhora de manejar una pilota, normal, ja que havien jugat ben poc a una pilota, i també mostraven una mica de vergonya amb tots els espectadors presents, que a més esclataren a riure quan varem començar a jugar. Més tard, cansats de riure, alguns d'ells, varen voler agafar el rol d'entrenador, i en un moment donat i havia més entrenadors que feien indicacions que no pas alumnes... De cara al proper dijous, els engegaré a tots a pastar fum, i no hi haurà ningú (o si?). Ja vos ho contaré a la propera, que segur que serà millor (o no?).

Una abraçada a tots i a totes i anau pel sol si fa fred, que jo ja aniré per l'ombra!

Fa devers una setmana que estic en aquest poble del nord de Cameroun, i pens que ja m'hi començ a adaptar i la gent me comença a conèixer, sobretot els que passen per la comunitat. Més ben dit, crec que me començ a adaptar a la vida de la comunitat, per què al poble un matí va quedar demostrat que me queden anys llum. Va ser quan vaig dir: va, me'n a fer una volta per poble tot sol per passejar sol. Va ser un desastre, me vaig sentir com un gran guiri, o pitjor encara, com El guiri del poble. També hi va fer molt les pintes que portava; uns pantalons curts per sobre dels genolls, la càmera de fer fotos, que no és precisament petita, i lo pitjor de tot, un gran capell per tapar-me del sol. Vaig sortir tot decidit, al menys al principi, per què a mesura que anava caminant, les meves passes anàven tornant més dubitatives, sobretot quan vaig passar per davant d'uns obrers i d'un grup que descansava a la manera africana davall un arbre.

BubbleShare: Share photos - Easy Photo Sharing

Hola a tots i a totes! Jabbaama és la paraula amb què ens van rebre els membres de la comunitat, després d'un llarg viatge en avió, tren, autobús, i ja per acabar en cotxe. En total uns 4 dies de viatge, quin cansament! Jabbaama vol dir benvinguts en fulfuldé, que és l'idioma que solen xerrar al nord de Camerun, juntament amb el francès. Ells tenen moltes esperances de que jo l'aprengui durant la meva estància aquí, però no ho tenc tan clar, encara que faré el que podré...
En aquests primers dies vos podeu imaginar que m'han passat moltes coses, i cada dia, cada moment me sorprenc de coses i situacions que passen al meu voltant. Per exemple el primer dia que me vaig aixecar del llit, vaig quedar sorprès de l'hora en què vaig acabar la son; eren les 6:30 del matí! Era a la capital, i el meu despertador varen ser els cants de mogollón d'ocells que no havia sentit mai, i els cants d'una missa que hi havia al costat. Pareix que aquí hi ha un altre ritme de vida, la gent s'aixeca amb el sol i se'n va a dormir quan se pon, i no sé per què, però en aquest sentit m'hi he acostumat ben aviat.
El viatge en tren va ser bastant alucinant, primer de tot per què passa per mooolts de barris de barraques i pots observar la vida que hi ha, hi ha una gentada per tot que fan qualsevol cosa, sobretot jugar a futbol i ballar. A les aturades que fa el tren, hi ha molta gent de crida el que té per vendre, com per exemple ananas, batons, pistache... però com que és a les fosques, no veia res, només sentia moltes cantarelles (com els que venen refrescs als camps de futbol) i els veia quan s'acostaven a la finestra. Hi havia sobretot dones i nins, que duien tota la “mercancia” dins una palangana (safata pels seguidors catalans, jeje) damunt del cap. Nosaltres varem comprar ni menys ni menys que 10 manats de plàtans, 4 pinyes, no sé quans de kilos de avocats i dos sacs per dur toooota sa compra. Tot això sumat a les 4 maletes que duiem nosaltres, qüasi res!!!
El dia següent al mati, després de dormir fatal dins el tren. Una vegada fóra de l'estació mos esperava un autobus per fer uns 600 km fins a casa. Varen ser unes 8 hores, i vaig tenir un mal de cul... per què en aquest hi havia unes 35 persones, quan tenia capacitat per unes 25 com a molt!! A més, només ens aturàrem dos cops, i era per què el conductor era islàmic i havia de resar, menys mal que me vaig distreure amb el paisatge, que era molt bonic i vaig fer moltes fotos.
si les puc penjar (per què encara no en sé i m'estic assessorant, gràcies tomeu i joanot), més abaix podeu mirar les fotos de cada moment del viatge, on hi ha el tren, el bus, i la gent que es va deixar fotografiar a Yaoundé. Esper que vos agradin.
Ah! i felicitats Estela, esper que tot te vagi molt bé i ja me contaràs!
I el proper capítol se titularà “La vie a Zamay”.
To be continued, en autre jour...
Una abraçada a tots i a totes i useko, useko, useko, useko ma jur (que vol dir mooooltes gràcies, gràcies, gràcies, gràcies)

BubbleShare: Share photos - Find great Clip Art Images.

Hola a tots!