josep a camerun

Hola a tots i a totes! Jabbaama és la paraula amb què ens van rebre els membres de la comunitat, després d'un llarg viatge en avió, tren, autobús, i ja per acabar en cotxe. En total uns 4 dies de viatge, quin cansament! Jabbaama vol dir benvinguts en fulfuldé, que és l'idioma que solen xerrar al nord de Camerun, juntament amb el francès. Ells tenen moltes esperances de que jo l'aprengui durant la meva estància aquí, però no ho tenc tan clar, encara que faré el que podré...
En aquests primers dies vos podeu imaginar que m'han passat moltes coses, i cada dia, cada moment me sorprenc de coses i situacions que passen al meu voltant. Per exemple el primer dia que me vaig aixecar del llit, vaig quedar sorprès de l'hora en què vaig acabar la son; eren les 6:30 del matí! Era a la capital, i el meu despertador varen ser els cants de mogollón d'ocells que no havia sentit mai, i els cants d'una missa que hi havia al costat. Pareix que aquí hi ha un altre ritme de vida, la gent s'aixeca amb el sol i se'n va a dormir quan se pon, i no sé per què, però en aquest sentit m'hi he acostumat ben aviat.
El viatge en tren va ser bastant alucinant, primer de tot per què passa per mooolts de barris de barraques i pots observar la vida que hi ha, hi ha una gentada per tot que fan qualsevol cosa, sobretot jugar a futbol i ballar. A les aturades que fa el tren, hi ha molta gent de crida el que té per vendre, com per exemple ananas, batons, pistache... però com que és a les fosques, no veia res, només sentia moltes cantarelles (com els que venen refrescs als camps de futbol) i els veia quan s'acostaven a la finestra. Hi havia sobretot dones i nins, que duien tota la “mercancia” dins una palangana (safata pels seguidors catalans, jeje) damunt del cap. Nosaltres varem comprar ni menys ni menys que 10 manats de plàtans, 4 pinyes, no sé quans de kilos de avocats i dos sacs per dur toooota sa compra. Tot això sumat a les 4 maletes que duiem nosaltres, qüasi res!!!
El dia següent al mati, després de dormir fatal dins el tren. Una vegada fóra de l'estació mos esperava un autobus per fer uns 600 km fins a casa. Varen ser unes 8 hores, i vaig tenir un mal de cul... per què en aquest hi havia unes 35 persones, quan tenia capacitat per unes 25 com a molt!! A més, només ens aturàrem dos cops, i era per què el conductor era islàmic i havia de resar, menys mal que me vaig distreure amb el paisatge, que era molt bonic i vaig fer moltes fotos.
si les puc penjar (per què encara no en sé i m'estic assessorant, gràcies tomeu i joanot), més abaix podeu mirar les fotos de cada moment del viatge, on hi ha el tren, el bus, i la gent que es va deixar fotografiar a Yaoundé. Esper que vos agradin.
Ah! i felicitats Estela, esper que tot te vagi molt bé i ja me contaràs!
I el proper capítol se titularà “La vie a Zamay”.
To be continued, en autre jour...
Una abraçada a tots i a totes i useko, useko, useko, useko ma jur (que vol dir mooooltes gràcies, gràcies, gràcies, gràcies)