dimarts, 2 de juny del 2009

Abans de començar m'agradaria demanar-vos dusiculpes per les faltes d'ortografia que pugui fer, sobretot en els accents, ja que aquest és un teclat françès i no el sé utilitzar gaire bé.

Quan en Joanot arriba a Yaoundé comença una aventura que en un principi no me pensava mai que ens passarien tantes coses; anècdotes, coincidències i destins que se junten en una hora i un lloc determinat i fa que el futur segueixi el seu cami, sempre ple de fets i sorpreses que es van encadenant un darrere l'altre producte de la casualitat o no.

Jo arribo a la capital, Yaoundé content i ansios de conèixer coses noves, pero un poc pedut. Taxis per amunt, taxis per avall i jo dedins ells en teoria cercant un hotel per dormir, pero en realitat per passejar-me i observar tot lo nou, que no és poc. En Joanot arriba un dia més tard, no passa res, només que s'ha d'esperar una mica més. Després de sis mesos sense veure'ns ell arriba i mos contam moltissimes coses. Anam a sopar d'un peix molt bo al carrer i tot seguit veim un concert de jazz africà a un local "guay" de la capital, on arribam per pura casualitat.

L'endemà partim, pero després de 4 hores a l'estacio, per què haviem d'esperar que l'autobus s'emplenàs de gent. Sis hores més de viatge donen per a molt, per aixo tornam a contar-mos moltes coses i coneixem un jove català que viu allà. és fill d'un pastor protestant, qui viu a Camerun des de fa més de 35 anys. El fill segueix els seus passos; estudia per ser pastor, i viu allà, pero no se sap mai si per tant de temps... Compartim xerrades, algun mango i els mails. Després els nostres camins se separen quan ell baixa del bus, i qui sap si ens tornarem a veure?

Acabat el llarg viatge arribam a Nkonsamba, el que creim que és el poble de n'Eto'o, amb la intencio d'amb en Joanot veure la final de la copa d'Europa amb la seva gent i aprofitar la casualitat per filmar i fer-ne un documental. Aquesta si que és una gran casualitat! que el barça arribi a la final i jo estigui amb un amic a Camerun, el pais d'un jugador del Barça que ara no me'n record de com se nom...

Resulta que no, que no és el seu poble, tothom amb qui xerram mo ho diu. No passa res, assaborim noves fruites, coneixem molta gent tot gravant-los i xerrant de n'Eto'o. El primer de tots que mos diu que mos hem equivocat és n'Erico, un metge herborista naturalista que té una pàgina web: http://www.cepanac.com/. Es un poc bruixot lo que el fa miterios i interesant. Ell viu a Douala i ens explica quin és el barri del jugador (New Bell) i quin és el lloc ideal per veure la final: el Parliament 9.

Hi havia una vegada un grup de 9 amics, entre ells un que ara juga amb el Barça, que quedaven per mirar i xerrar de futbol. El Parliament 9 és el bar d'un d'aquests 9 amics: en Diallo. Ell s'ha portat molt bé amb nosaltres (mos ha cercat hotel, mos ha mostrat el barri, l'hem entrevistat...) i hem tengut temps de fer amistat durant aquests dies. Aquest bar esta envoltat d'anècdotes i d'histories al voltant del jugador. Per exemple diuen que quan n'Eto'o fa un gol i aixeca dos dits a l'aire vol dir que pensa amb ells i convida a beure a tots els que son allà.

Dos dies després, una vegada molta gent de Nkonsamba mos coneix i ens tracta molt bé, una vegada hem vist unes catarates de 200 metres enmig de la selva tropical, passam de la tranquil.litat al caos de la gran ciutat de Douala. Hi hem estat uns quatre dies, i ens han passat tantes coses, tantes que no sé ni per on començar. Ho faré seguint un ordre cronologic, que aixi em serà més fàcil.

El fet que arribin dos catalans al lloc ha creat una gran espectacio entre la gent del barri de New Bell, el barri de n'Eto'o, i més encara quan saben que és per fer un documental. Feim una volta per allà amb en Diallo per filmar i escoltar el que ens explica del seu amic. Cada persona que ens veia en volia contar alguna cosa d'en Samuel, o dir-nos on hi ha algun personatge ultra super fan d'ell fins a extrems inesperats. Cansats del sol del dia, de la passejada, de xerrar amb tanta gent i sempre del mateix: futbol, Barça, Eto'o, a dormir tot esperant el dia de demà, que ens esperava tot ple de coincidències, casualitats, sorpreses i també amb un partit de futbol que aturarà el pais.

Començam el dia de la gran final veient que el recepcionista de l'hotel fa una prediccio del resultat a un programa a la ràdio. Jo també hi xerro i després ens conviden a anar-hi per què ens volen entevistar (nosaltres a ells també).

Arribam a la ràdio i coneixem el President Tchop-tchop; un home amb una gran veu i gran comunicador que fa un programa de ràdio a nivell nacional. Jo al principi estava bastant nervios, pero a mesura que anava xerrant els nervis s'anaren espassant. Al programa també hi estava convidat en Samuel Ekwala, que orgzanitzava una rua en teoria per recolzar a l'Eto'o per el partit, pero en realitat era per fer propaganda de dues marques; una multinacional de telecomunicacions, i un corredor d'apostes de cavalls. La rua era per tota la ciutat i ens hi convidaren per fer fotos i filmar. Nosaltres acceptam i ens hi apuntam. Arribam al punt de partida dela rua (les oficines centrals del corredor d'apostes de cavalls) i mentres eperam coneixem tres francesos, alts directius de l'empresa, que molt gentilment en conviden a un
Nespresso i xerram amb ells del primer que sen's passa pel cap. En Joanot els demana per entrevistar-els, pero cap dels tres vol, per què?
La rua comença molt més tard del previst. Ens donen un cotxe amb xofer i el guardaespatlles personal de'n Eto'o per què vetlli per la nostra seguretat, pero no feim servir ni una cosa ni l'altra. Es més divertit estar dins es trui, damunt una moto i fent fotos. Dins es trui veig que la rua està mal organitzada; improvitzen el recorregut i provoquen el caos per els principals carrers de Douala.
Arribam al Parlament 9 i el partit està a punt de començar. Tallen el carrer i posen una gran pantalla per què tota la gent ho pugui veure. A poc a poc va venint gent i més gent per agafar el seu lloc, i es va començant a notar els nervis. Jo no sé per què, pero no ho estic gaire, una cosa estranya abans d'un partit d'aquesta importància. Arriba l'hora del partit i la pantalla encara no funciona. Es igual, ens omplim de paciència i al final acaba funcionant a l'hora, encara que en blanc i negre.
El Manchester té un parell d'oportunitats i arriba el minut 10, el gran minut 10 en què en Samuel Eto'o Fils, igual que fa tres anys ensata la llauna, tothom s'abraça amb tothom, hi ha esquitxos, cadires a l'aire, crits, molts de crits i sobretot locura, i en Joanot gravant i jo fent moltes fotos, conscient de que som un afortnat i un privilegiat de poder plasmar i fotografiar totes les sensacions i moments que la meva càmara capta.
El partit acaba amb la victoria dels notres i Douala es converteix en un bullici de gent per tots els carrers que criden i s'abraçen, una mica en una ciutat perduda durant uns moments dins l'euforia i l'alegria. El Barça és campio de la Copa d'Europa!
L'endemà despres de la intensitat del dia anterior decidim descansar. Tot i aixi encara ve gent a visitar-nos per dir-nos alguna cosa de l'Eto'o o mostrar-nos algun lloc especial, pero els deim que tornin demà, que avui no gravam.
El dia després al mati anem a veure una plaça en honor a en Samuel. Hi a una escultura d'ell que per fer-la la gent del barri ha planejat i col.laborat. Per què? me vaig demanar. Donçs jo crec que ho han fet per una il.lusio, un desig: és que en Samuel els vagi a visitar. Si ho fa, segur que farà la gent del barri la gent més feliç del mon i els farà sentir els més afortunats del moment.
La nostra arribada allà fou tranquil.la, pero només els dos primers minuts. Anàren arribant els que promoguéren la idea ara fa 4 anys. Foren uns guies excel.lents per conèixer el barri. Si ja ho diuen ja que el futbol fa amics. A part del monument ens motraren dos bars on la madona dels quals és fan incondicional del jugador (com tothom) i un altre restaurant que se diu "chez le catalan", on tot el que hi ha dedins és del Barça.
Es guapo veure com hi ha gent que estima un club que tenen tan enfora, pero també fa pensar que és una mica una febre. N'Eto'o per aquesta gent és un gran idol. El pitjor de tot és que molts el tenen com un exemple a seguir, i aixo crec que és dolent ja que és un cas entre 10 millions o més, i s'ha de tenir el futbol com un divertiment, no com una manera de viure.
Després de conéixer tot el barri, deixam tots els guies i partim a l'hotel, on més tard quedam amb el nostre amic Erico al Parlament 9 per prendre alguna cosa. Dit i fet, quedam, li deim que demà anirem a la platja i ell, molt gentilment diu que mos hi durà. Hem tengut molta sort de conèixer aquest al.lot, fins ara mos ha cuidat molt bé a Douala i ara, a més resulta que s'ofereix per dur-mos a la platja, aixo és massa!
Una vegada allà menjam mb ell un poc de peix fresc a la platja i mos deixa a un lloc barato i tranquil ben davant la mar.
I ara me teniu aqui, tot sol, a una platja d'arenes negres, al peu d'un volcà i envoltat de cocoters escrivint a la llibreta una cronica llarga i dificil d'una setmana plena d'aventures, sensacions, nous llocs i nova gent.
Pero al final l'he acabada, després d'una bona estona l'he acabada, i satisfet per què he pogut fer una interioritzacio i reflexio de tot el que ens ha passat, i de passada l'aprofit per contar-vos com vivim en Joanot i jo les experiències al Cameroun.
Una abraçada ben grossa a tots!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Josep ENHORABONA per aquesta esperiencia i contarla com ho fas!!!
Els nins de sescoleta et troben a faltar!!
Joan Gemelo

4 de juny del 2009, a les 12:01
Anònim ha dit...

ola conco q tal?¿
be en aquesta historia o crònica q mos cotes es un poc liosa...he hagut de rellegir alguns paràgrafs!

per aquí ja saps exàmens finals, mos falta sa darrera estirada i ja està...buf menys mal !

ah per sert si encara not'ho han dit duv es braç ENGUIXAT....si patinant amb es patins...sa munyeca rompuda...fins dia 17...encara queden 12 dies...



be adeu siau bona gent!!!





sa teva neboda xisca i sa seva munyeca feta pols!





P.D.-esper q vos ho passeu molt be en joanot i tu...i aprofita q ja queda poc!
Te vas perde sa comunió den Ramon i na Clara, esper q lis hagis enviat un regal per correu...no es broma jajajaja!!!!! =)

5 de juny del 2009, a les 16:04
Cris Ballester Parets ha dit...

Vaja quina experiència!!! He disfrutant llegint i he anat imaginant cada un dels racons i situacions...

Confés les ganes de conèixer aquesta part del món...

Besades i fins aviat!

15 de juny del 2009, a les 0:50

Publica un comentari a l'entrada

Fes un comentari