josep a camerun

Hola a tots i a totes un altre cop!

Feia almenys una setmana que no escrivia res i ja toca no? Aquesta setmana he estat un parell de cops a la capital de la província, Maroua, que hi he anat o bé per passejar-me, o bé per anar-hi a fer alguna feineta.
És una ciutat molt bonica, segons les guies la més bonica del nord de Camerún. La gent és molt aguda i hospitalària (com per tots els llocs de Camerún on he estat fins ara). Molts me saluden pel carrer i me desitgen un bon dia, o me diuen si estic bé aquí i me dónen conversació de si m'agrada la ciutat o els voltants, sempre amb una rialla a la cara, que no sé si se'n riuen de jo, o és que simplement estan contents perque sí.
Pel que he vist fins el moment, és una ciutat que es caracteritza els grans arbres que dominen la majoria de carrers de la ciutat, les motos, que són el mitjà de transport majoritari, juntament amb els taxi-moto, que m'encanta agafar-ne un i passejar-me per la ciutat. A més són bastant econòmics (uns 30 cèntims d'euro per trajecte).
La darrera característica de la ciutat que vodria destacar és el mercat setmanal amb el seu mercat artesanal.
Per aquest últim m'hi vaig passejar una estona ben llarga. Dic ben llarga per què vaig estar, tal vegada una hora per fer un trajecte d'uns 40 metres. Era l'únic home blanc que els venedors havien vist tal vegada des de feia una setmana, i quan en veuen un sembla que vegin un trèbol d'aquests que dónen sort. Me criden tot dient nassara, nassara! (home blanc en fulfuldé). Cada cop que passes per davant de les possessions venals d'una persona, aquesta fa tot el possible primer perque miris. Te diuen un minut, i t'hi tenen fins que te surt barba, ja que després ve la segona fase, quan te demanen que posis un preu a qualsevol cosa que l'hagis mirada més de dos segons, i t'obliguen a regatejar amb ells. Jo els dic: no gràcies, avui no vull comprar res, només mirar un poc. Però tu quan pagaries? me demanen. Jo els contest amb un preu sumament baix, però no tan lluny del seu preu real. Ells, com és lògic, s'indignen d'una manera que pareix que te volen llançar un llamp, i tot seguit te diuen el seu preu, que lògicament és astronòmicament alt. Tal com diu l'autor del llibre “L'antropòleg innocent” sembla que es pensin que nosaltres els blancs tenim unes ganes loques de comprar, i si el seu preu és cinc o sis vegades superior al normal, encara ho comprarem amb més entusiasme i partirem cinc o sis vegades més contents. Després d'una bona estona de regatejos, i quan se pensen que hem arribat a un acord, els record que no vull comprar res, i és quan me'n vaig i els deixo amb un pam de nas.
A part d'aquesta ténen altres tècniques, com per exemple dir-te a l'orella, ben fluixet i evitant que els venedors veïns ho sentin, un “preu d'amic”, com si fóssim íntims desde l'època de parvularis. L'altre tècnica ve quan et començen a treure xorrades que m'interessen el més mínim, però com que volen per davant de tot fer-me perdre el temps, me treuen totes les tonteries inútils existents al nord de Camerún, com per exemple mini-cabanyes de fang, munyequitos que semblen per fer budú o collars de llavors, que són els mateixos que hi ha al mercat de Nadal de qualsevol ciutat de Mallorca o Catalunya.
Després de tenir l'orella ben taladrada i de passar nit allà, l'endemà matí vaig anar a un poble al costat de la frontera amb el Txad per passar-hi el cap de setmana amb un grup de joves que feien unes convivències entre dos pobles. La carretera per anar-hi era molt bonica, al cor d'una sabana on nes veia res més que arbusts, i alguna montanya ben lluny. A mig camí vaig veure l'arbre més impressionant que he vist mai. S'olivera de Cort és una pixerada devora aquest. És un Baobab que està sol enmig de la sabana. Preciós, me va donar la impressió de veure quelcom diví, i me va omplir de goig. El vaig abraçar amb totes les meves energies positives, ja que això és el que me va fer desprendre. Per rodejar el seu tronc feren falta 7 persones!
El cap de setmana va ser bastant divertit. Vaig jugar un partit de futbol amb els joves dels dos pobles, i sobretot vaig ballar molt. Quan tenen una estona lliure, agafen el tam-tam, fan una rotllana i venga a cantar, ballar i a fer voltes. És bastant divertit, jo al principi estava una mica tallat, però que collons, això és Africa i no seré l'unica persona que no balli, fins que arriba un moment que estava tan ficat a les danses que el cos ballava sol. Més abaix he posat algunes fotos de la ballada, juntament amb una del baobab. A veure si vos agraden.
Canviant de tema, l'Educació Física va cada cop millor, però ja us ho explicaré mes detalladament el proper cop, ja que mereix un capítol especial, només avançar que comença a estar una mica ordenat, i el que es més important, sembla que el infants disfruten.
Hi ha moments en que m'enyor una mica, sobretot quan estic sense fer res, però el sentiment s'esvaeix quan faig coses, pens que estic aquí amb una sèrie d'objectius personals a complir, i precisament això és el que em dóna forçes per continuar endavant. Espero que tot surti el millor possible.
Una abraçada a tots els que seguiu el blog i als que no també, per suposat!
Fins la propera!