diumenge, 22 de febrer del 2009

A poc a poc va progressant...

Hola i benvinguts una altra vegada. Cada cop que miro el blog és una alegria, ja que, segons el contador, cada cop el veu més gent. Me sorprèn que n'hi hagi tanta que l'ha llegit o mirat. També he de dir que és una mica enganyifa, ja que, com sabreu no són tantes persones que l'han vist, sinó que són vegades que hi han entrat. Però de totes maneres és una gentada!!

Els que vareu llegir el darrer escrit sabreu que en aquest me toca explicar les meves aventures i desventures amb els distints grups d'Educació Física. Donçs ara mateix ho vaig a explicar.
Des del principi que vaig començar ha passat si fa no fa unes quatre setmanes, i durant aquest temps, he tingut sessions que m'han anat una monada de bé, d'altres que han estat un desastre, unes que m'han fet reflexionar sobre la meva manera de fer, o d'altres que me l'han fet reafirmar... La veritat és que n'he tingut de tots colors, però com ja sabreu els altres professors o mestres que em seguiu, la nostra és una feina que necessita molta paciència, dedicació i constància. També és una feina que, almenys en el meu cas, no sé mai com anirà, ni tan sols en el moment de començar. Tal vegada és això lo que fa la nostra feina gran; que encara que estigui tot ben preparat i planificat, cada dia és una sorpresa, i quan no surt bé te fa plantejar nous dubtes, que et porten a unes reflexions, i aquestes duen a unes solucions que, poden anar bé, o poden fer-te tornar a plantejar el problema.
Més o menys això és el que m'ha passat durant aquest període de temps. M'han sorgit alguns problemes i, per sort algunes solucions, sobretot amb els més petits. Primer de tot no parlen ni papa de françès. Per exemple els demano: a que voleu jugar avui? Ells me miren amb uns ulls perplexes i amb el nas ple de mocs, i me contesten amb una cantarella “oui, ma ser...” o movent el cap de dalt a baix sense treure la seva mirada de la meva. Els demano quants sereu avui?, o si han passat un bon dia, o si volen jugar amb la pilota o amb la corda, i la resposta sempre és la mateixa: “oui ma ser...”
El segon problema és que no han anat mai a l'escola, i el màxim que conèixen de jocs és el futbol i anar corrent fent rodolar una llauna rodona amb un pal. Per això he preparat una unitat didàctica de jocs per a ells. No m'ha estat tasca fàcil ja que els jocs que cercava havíen de respondre a dues característiques molt importants:
  • senzills, de fàcil comprensió (ja veureu per què una mica més avall)
  • que no necessitin gaire material, una o dues pilotes com a màxim, i alguna corda.
Dels primers dies que he estat amb ells he tret una part de jo que no coneixia. La podria anomenar mímicacòmicainútilabsurda. Aquest nom tan llarg se deu a que per donar a entendre els jocs als infants, primer ho faig amb mímica, que de l'únic que serveix és per fer-los riure, d'aquí el nom de còmica, inutil per què al cap i a la fi no han entès res, i absurda radica automàticament amb les anteriors.
Després de descartar la primera opció, m´he decantat per la segona, que aquesta sí que ha tingut els seus efectes. Aprofitant la presència d'algun nin que hi ha per allà, i aprofitant també la seva predisposició i bona voluntat, me fan de traductors de francès al fulfuldé. Amb el meu francès, que diguem, encara no té l'accent de Marsella ni de Lyon, a vegades no m'entenen ni els propis traductors, però ja ens arreglam com podem. La veritat és que amb aquesta solució estic bastant content, ja que funciona molt bé, i a més als traductors els agrada que jo els doni confiança i conti amb ells. També aprofit que d'aquesta manera ells mateixos van coneixent nous jocs, noves maneres d'explicar, i qui sap, tal vegada els agrada això de fer de mestre i volen continuar estudiant... Aquí els teniu jugant a l'aranya peluda:
I aquí jugant al futbol xinès:
L'altre grup que tinc són una mica més grans. Més o menys tenen entre 10 i 14 anys. Amb ells ja és una mica més fàcil, ja que parlen francès. He començat a fer jocs pre-esportius relacionats amb el handbol i el voleibol, ja que bàsicament són els dos esports que practicarem. Una vegada haver jugat a les 10 passades, al baló-torre, peus quiets i altres jocs relacionats, hem fet uns partidets amb algunes normes, (l'últim divendres férem un torneig i tot) afegides paulatinament per facilitar l'aprenentatge. La setmana que ve ja jugarem al handbol pròpiament dit, sense moltes modificacions (ehem, això ja ho veurem...)
Després de fer dos dies de partits, crec que començaré amb el voleibol. Ja us explicaré com anirà l'experiència...
Al principi aquest grup es mostrava una mica raticent, ja que vaig tenir la impressió que es pensaven que només disfrutarien jugant a futbol, però una vegada haviem començat, sembla que els va molar això de jugar amb la mà.
De moment estic complint amb dos dels objectius que m'havia plantejat abans d'arribar aquí; el primer que els infants coneguéssin esports nous, i el segon, que té relació amb el primer, que disfrutéssin amb aquests i oblidin els seus problemes durant una estona per riure i córrer una mica. Com podeu veure en aquesta imatge pareix que s'ho prenen bastant enserio, no trobau?
Bé, fins aquí he escrit i aquí m'atur d'escriure. Una abraçada ben gran a tots i a totes i fins la propera!

4 comentaris:

Anònim ha dit...

moltes gràcies per fer-me disfrutar, compartir i riure amb aquesta etapa tan maca de la teva vida.
treu-te del cap aquesta mímicacòmicainútilabsurda ja que estic ben segura que es tot el contrari.
ànims i endavant .
T'estimo molt.
Cinta

3 de març del 2009, a les 11:37
Anònim ha dit...

Joseppe!!m'encanta llegir-te i que compartesquis aquesta experiència amb tots noltros. I saber que estàs bé, i disfrutes, i aprens, i...tantes coses.
Salut i força, i no t'aturis que és molt guapo lo que estas fent...

Una besada d'una loqueta que t'estima...
catipetita

4 de març del 2009, a les 12:33
Anònim ha dit...

Hola Josep: Fa dies que miram i això de no trobar noves teves ens desinfla. T'has convertit en el nostre "culebrón" africà. De tant en tant, ens connectam dient "haurà escrit el Conco? Què ens contarà aquesta vegada?..." I no saps tu bé l'alegriada que tenim quan ens trobam que has penjat una cosa nova.
Totdunes que veim alguna cosa nova al bloc cridam a Ses Rotes Velles hi els ho llegim.
Gràcies Josep per compartir amb nosaltres les teves experiències d'aquesta manera tan fresca i divertida com ho fas. Fas que ens ho imaginem, que ho assoborim, que riguem... És genial, tu ets genial.
Aquesta vegada ens va alegrar molt saber que les classes van millor i segur que de llavors ençà hi deuen anar encara més.
En Joan Oleguer està preciós, i no t'ho creuràs però ara mateix acaba de fer les seves tres primeres passes tot sol. Quina alegria¡ Li hem fet una festada. Ja feia dies que practicava el quedar-se quiet aguantant l'equilibri, i avui s'ha atrevit a avançar. Tu d'alguna manera també n'has estat testimoni perquè ha passat mentre t'escrivia.
Josep, una abraçada molt forta per tu i sa tia Joana. Continua en la mesura del possible alegrant-nos el cor amb les teves experiències.
T'estimam molt.
Catalina i família

8 de març del 2009, a les 18:38
Anònim ha dit...

Hola Pep... L'Isma va dir-me, dissabte, que escribies aquest blog... I va dir-me també com trobar-lo.
No en tens ni idea del molt que he gaudit llegint-te, tant pel que dius com per com ho dius.
Potser el fet de ser mestra, jo també, m'és fàcil entendre't i valorar la tasca que estàs fent.
Si sabessis l'enveja que em fas!!!.
Estic ben convençuda que, a més dels molts jocs que puguis ensenyar a la gent d'aquí, el que aprenen és molt més. Per la manera en com ho expliques i ho vius, els dónes molt de tu mateix..., al mateix temps que tu també en reculls molt d'ells, segur!!
Realment ha de ser una experiència única i molt valuosa, la que estàs vivint. és una sort.
Seguiré espiant el teu blog i llegint-lo. És com una alenada d'aire fresc, malgrat estigui escrit des de terres on hi fa molta calor.
Una abraçada des d'Igualada.

Assumpta (la mama de l'Isma)

10 de març del 2009, a les 14:31

Publica un comentari a l'entrada

Fes un comentari