josep a camerun

Els que vareu llegir el darrer escrit sabreu que en aquest me toca explicar les meves aventures i desventures amb els distints grups d'Educació Física. Donçs ara mateix ho vaig a explicar.
Des del principi que vaig començar ha passat si fa no fa unes quatre setmanes, i durant aquest temps, he tingut sessions que m'han anat una monada de bé, d'altres que han estat un desastre, unes que m'han fet reflexionar sobre la meva manera de fer, o d'altres que me l'han fet reafirmar... La veritat és que n'he tingut de tots colors, però com ja sabreu els altres professors o mestres que em seguiu, la nostra és una feina que necessita molta paciència, dedicació i constància. També és una feina que, almenys en el meu cas, no sé mai com anirà, ni tan sols en el moment de començar. Tal vegada és això lo que fa la nostra feina gran; que encara que estigui tot ben preparat i planificat, cada dia és una sorpresa, i quan no surt bé te fa plantejar nous dubtes, que et porten a unes reflexions, i aquestes duen a unes solucions que, poden anar bé, o poden fer-te tornar a plantejar el problema.
Més o menys això és el que m'ha passat durant aquest període de temps. M'han sorgit alguns problemes i, per sort algunes solucions, sobretot amb els més petits. Primer de tot no parlen ni papa de françès. Per exemple els demano: a que voleu jugar avui? Ells me miren amb uns ulls perplexes i amb el nas ple de mocs, i me contesten amb una cantarella “oui, ma ser...” o movent el cap de dalt a baix sense treure la seva mirada de la meva. Els demano quants sereu avui?, o si han passat un bon dia, o si volen jugar amb la pilota o amb la corda, i la resposta sempre és la mateixa: “oui ma ser...”
El segon problema és que no han anat mai a l'escola, i el màxim que conèixen de jocs és el futbol i anar corrent fent rodolar una llauna rodona amb un pal. Per això he preparat una unitat didàctica de jocs per a ells. No m'ha estat tasca fàcil ja que els jocs que cercava havíen de respondre a dues característiques molt importants:

• senzills, de fàcil comprensió (ja veureu per què una mica més avall)
• que no necessitin gaire material, una o dues pilotes com a màxim, i alguna corda.

Dels primers dies que he estat amb ells he tret una part de jo que no coneixia. La podria anomenar mímicacòmicainútilabsurda. Aquest nom tan llarg se deu a que per donar a entendre els jocs als infants, primer ho faig amb mímica, que de l'únic que serveix és per fer-los riure, d'aquí el nom de còmica, inutil per què al cap i a la fi no han entès res, i absurda radica automàticament amb les anteriors.
Després de descartar la primera opció, m´he decantat per la segona, que aquesta sí que ha tingut els seus efectes. Aprofitant la presència d'algun nin que hi ha per allà, i aprofitant també la seva predisposició i bona voluntat, me fan de traductors de francès al fulfuldé. Amb el meu francès, que diguem, encara no té l'accent de Marsella ni de Lyon, a vegades no m'entenen ni els propis traductors, però ja ens arreglam com podem. La veritat és que amb aquesta solució estic bastant content, ja que funciona molt bé, i a més als traductors els agrada que jo els doni confiança i conti amb ells. També aprofit que d'aquesta manera ells mateixos van coneixent nous jocs, noves maneres d'explicar, i qui sap, tal vegada els agrada això de fer de mestre i volen continuar estudiant... Aquí els teniu jugant a l'aranya peluda:
I aquí jugant al futbol xinès:
L'altre grup que tinc són una mica més grans. Més o menys tenen entre 10 i 14 anys. Amb ells ja és una mica més fàcil, ja que parlen francès. He començat a fer jocs pre-esportius relacionats amb el handbol i el voleibol, ja que bàsicament són els dos esports que practicarem. Una vegada haver jugat a les 10 passades, al baló-torre, peus quiets i altres jocs relacionats, hem fet uns partidets amb algunes normes, (l'últim divendres férem un torneig i tot) afegides paulatinament per facilitar l'aprenentatge. La setmana que ve ja jugarem al handbol pròpiament dit, sense moltes modificacions (ehem, això ja ho veurem...)
Després de fer dos dies de partits, crec que començaré amb el voleibol. Ja us explicaré com anirà l'experiència...
Al principi aquest grup es mostrava una mica raticent, ja que vaig tenir la impressió que es pensaven que només disfrutarien jugant a futbol, però una vegada haviem començat, sembla que els va molar això de jugar amb la mà.
De moment estic complint amb dos dels objectius que m'havia plantejat abans d'arribar aquí; el primer que els infants coneguéssin esports nous, i el segon, que té relació amb el primer, que disfrutéssin amb aquests i oblidin els seus problemes durant una estona per riure i córrer una mica. Com podeu veure en aquesta imatge pareix que s'ho prenen bastant enserio, no trobau?
Bé, fins aquí he escrit i aquí m'atur d'escriure. Una abraçada ben gran a tots i a totes i fins la propera!