josep a camerun

Hola seguidors i seguidores! Espero que tingueu ganes i temps per veure un parell de fotos. És com un resum gràfic del que hem fet i ens ha passat durant aquests 15 dies pel sud de Camerún. Per començar, i després de Yaoundé anàrem a Nkonsamba pensant que era el poble natal de l'Eto'o, però com ja sabeu, ens equivocàrem. No passa res, varem aprofitar l'error per veure uns bons salts d'aigua enmig de la selva. Fan uns 200 metres i són espectaculars!


Vooooolareeee!


Una vegada a Douala, coneguérem el seu barri amb alguns dels seus amics, que fóren molt simpàtics, gentils, hospitalaris... entre ells en Diallo, l'amo del mític bar Parlament 9, que aquí el veis amb la camiseta de n'Eto'o que ens mostra els carrers i la gent de New Bell. Un amfitrió de luxe!





Uiii quina vergonya, però si m'estàn filmant!


Voici el carrefour (cruce) de n'Eto'o!

I per fi arriba el dia de la gran final! Primer l'entrevista de la ràdio,


després la gran rua provocant el desordre pels carrers de Douala!








L'avantmatx al Parlament 9...



I per fi la gran final!








i el Gol d'Eto'o!






Després de tants de dies, farts de tant xerrar de l'Eto'o, del Barça i de la final partirem amb n'Erico i en Simon a Limbe, un poble als peus del volcà Mont-Camerun per menjar peix fresc a la platja de sorra negra i gaudir dels moments de tranquil·litat per escriure les impressions dels darrers dies...



I després a Kribi, a l'altra banda de Douala per anar en piragua per la selva, visitar els pigmeus, enfilar-me pels cocoters, menjar un platasso de gambes de riu i plàtans frits a la platja, aquest pic de sorra blanca...





"I la brisa marina acariciando la belleza de nuestras pieles morenas..."


I per acabar el viatge abans de partir cap al nord, amb el tio Biel entre nosaltres, anàrem a veure el partit Cameroun-Marroc. Fou un partit una mica avorrit, però amb aquell ambient que hi havia és igual, va ser una bona experiència.






Bé, i aquí vos deixo amb una foto meva amb cara de tonto quan li explicava tot això que heu vist a mumare, mamaaaaaa!


Espero que us hagi agradat i hagueu disfrutat del viatge amb nosaltres.
Una abraçada i fins ben aviat, que només queden dues setmanes. Quina pena!
Mos veim!

Abans de començar m'agradaria demanar-vos dusiculpes per les faltes d'ortografia que pugui fer, sobretot en els accents, ja que aquest és un teclat françès i no el sé utilitzar gaire bé.

Quan en Joanot arriba a Yaoundé comença una aventura que en un principi no me pensava mai que ens passarien tantes coses; anècdotes, coincidències i destins que se junten en una hora i un lloc determinat i fa que el futur segueixi el seu cami, sempre ple de fets i sorpreses que es van encadenant un darrere l'altre producte de la casualitat o no.

Jo arribo a la capital, Yaoundé content i ansios de conèixer coses noves, pero un poc pedut. Taxis per amunt, taxis per avall i jo dedins ells en teoria cercant un hotel per dormir, pero en realitat per passejar-me i observar tot lo nou, que no és poc. En Joanot arriba un dia més tard, no passa res, només que s'ha d'esperar una mica més. Després de sis mesos sense veure'ns ell arriba i mos contam moltissimes coses. Anam a sopar d'un peix molt bo al carrer i tot seguit veim un concert de jazz africà a un local "guay" de la capital, on arribam per pura casualitat.

L'endemà partim, pero després de 4 hores a l'estacio, per què haviem d'esperar que l'autobus s'emplenàs de gent. Sis hores més de viatge donen per a molt, per aixo tornam a contar-mos moltes coses i coneixem un jove català que viu allà. és fill d'un pastor protestant, qui viu a Camerun des de fa més de 35 anys. El fill segueix els seus passos; estudia per ser pastor, i viu allà, pero no se sap mai si per tant de temps... Compartim xerrades, algun mango i els mails. Després els nostres camins se separen quan ell baixa del bus, i qui sap si ens tornarem a veure?

Acabat el llarg viatge arribam a Nkonsamba, el que creim que és el poble de n'Eto'o, amb la intencio d'amb en Joanot veure la final de la copa d'Europa amb la seva gent i aprofitar la casualitat per filmar i fer-ne un documental. Aquesta si que és una gran casualitat! que el barça arribi a la final i jo estigui amb un amic a Camerun, el pais d'un jugador del Barça que ara no me'n record de com se nom...

Resulta que no, que no és el seu poble, tothom amb qui xerram mo ho diu. No passa res, assaborim noves fruites, coneixem molta gent tot gravant-los i xerrant de n'Eto'o. El primer de tots que mos diu que mos hem equivocat és n'Erico, un metge herborista naturalista que té una pàgina web: http://www.cepanac.com/. Es un poc bruixot lo que el fa miterios i interesant. Ell viu a Douala i ens explica quin és el barri del jugador (New Bell) i quin és el lloc ideal per veure la final: el Parliament 9.

Hi havia una vegada un grup de 9 amics, entre ells un que ara juga amb el Barça, que quedaven per mirar i xerrar de futbol. El Parliament 9 és el bar d'un d'aquests 9 amics: en Diallo. Ell s'ha portat molt bé amb nosaltres (mos ha cercat hotel, mos ha mostrat el barri, l'hem entrevistat...) i hem tengut temps de fer amistat durant aquests dies. Aquest bar esta envoltat d'anècdotes i d'histories al voltant del jugador. Per exemple diuen que quan n'Eto'o fa un gol i aixeca dos dits a l'aire vol dir que pensa amb ells i convida a beure a tots els que son allà.

Dos dies després, una vegada molta gent de Nkonsamba mos coneix i ens tracta molt bé, una vegada hem vist unes catarates de 200 metres enmig de la selva tropical, passam de la tranquil.litat al caos de la gran ciutat de Douala. Hi hem estat uns quatre dies, i ens han passat tantes coses, tantes que no sé ni per on començar. Ho faré seguint un ordre cronologic, que aixi em serà més fàcil.

El fet que arribin dos catalans al lloc ha creat una gran espectacio entre la gent del barri de New Bell, el barri de n'Eto'o, i més encara quan saben que és per fer un documental. Feim una volta per allà amb en Diallo per filmar i escoltar el que ens explica del seu amic. Cada persona que ens veia en volia contar alguna cosa d'en Samuel, o dir-nos on hi ha algun personatge ultra super fan d'ell fins a extrems inesperats. Cansats del sol del dia, de la passejada, de xerrar amb tanta gent i sempre del mateix: futbol, Barça, Eto'o, a dormir tot esperant el dia de demà, que ens esperava tot ple de coincidències, casualitats, sorpreses i també amb un partit de futbol que aturarà el pais.

Començam el dia de la gran final veient que el recepcionista de l'hotel fa una prediccio del resultat a un programa a la ràdio. Jo també hi xerro i després ens conviden a anar-hi per què ens volen entevistar (nosaltres a ells també).

Arribam a la ràdio i coneixem el President Tchop-tchop; un home amb una gran veu i gran comunicador que fa un programa de ràdio a nivell nacional. Jo al principi estava bastant nervios, pero a mesura que anava xerrant els nervis s'anaren espassant. Al programa també hi estava convidat en Samuel Ekwala, que orgzanitzava una rua en teoria per recolzar a l'Eto'o per el partit, pero en realitat era per fer propaganda de dues marques; una multinacional de telecomunicacions, i un corredor d'apostes de cavalls. La rua era per tota la ciutat i ens hi convidaren per fer fotos i filmar. Nosaltres acceptam i ens hi apuntam. Arribam al punt de partida dela rua (les oficines centrals del corredor d'apostes de cavalls) i mentres eperam coneixem tres francesos, alts directius de l'empresa, que molt gentilment en conviden a un
Nespresso i xerram amb ells del primer que sen's passa pel cap. En Joanot els demana per entrevistar-els, pero cap dels tres vol, per què?
La rua comença molt més tard del previst. Ens donen un cotxe amb xofer i el guardaespatlles personal de'n Eto'o per què vetlli per la nostra seguretat, pero no feim servir ni una cosa ni l'altra. Es més divertit estar dins es trui, damunt una moto i fent fotos. Dins es trui veig que la rua està mal organitzada; improvitzen el recorregut i provoquen el caos per els principals carrers de Douala.
Arribam al Parlament 9 i el partit està a punt de començar. Tallen el carrer i posen una gran pantalla per què tota la gent ho pugui veure. A poc a poc va venint gent i més gent per agafar el seu lloc, i es va començant a notar els nervis. Jo no sé per què, pero no ho estic gaire, una cosa estranya abans d'un partit d'aquesta importància. Arriba l'hora del partit i la pantalla encara no funciona. Es igual, ens omplim de paciència i al final acaba funcionant a l'hora, encara que en blanc i negre.
El Manchester té un parell d'oportunitats i arriba el minut 10, el gran minut 10 en què en Samuel Eto'o Fils, igual que fa tres anys ensata la llauna, tothom s'abraça amb tothom, hi ha esquitxos, cadires a l'aire, crits, molts de crits i sobretot locura, i en Joanot gravant i jo fent moltes fotos, conscient de que som un afortnat i un privilegiat de poder plasmar i fotografiar totes les sensacions i moments que la meva càmara capta.
El partit acaba amb la victoria dels notres i Douala es converteix en un bullici de gent per tots els carrers que criden i s'abraçen, una mica en una ciutat perduda durant uns moments dins l'euforia i l'alegria. El Barça és campio de la Copa d'Europa!
L'endemà despres de la intensitat del dia anterior decidim descansar. Tot i aixi encara ve gent a visitar-nos per dir-nos alguna cosa de l'Eto'o o mostrar-nos algun lloc especial, pero els deim que tornin demà, que avui no gravam.
El dia després al mati anem a veure una plaça en honor a en Samuel. Hi a una escultura d'ell que per fer-la la gent del barri ha planejat i col.laborat. Per què? me vaig demanar. Donçs jo crec que ho han fet per una il.lusio, un desig: és que en Samuel els vagi a visitar. Si ho fa, segur que farà la gent del barri la gent més feliç del mon i els farà sentir els més afortunats del moment.
La nostra arribada allà fou tranquil.la, pero només els dos primers minuts. Anàren arribant els que promoguéren la idea ara fa 4 anys. Foren uns guies excel.lents per conèixer el barri. Si ja ho diuen ja que el futbol fa amics. A part del monument ens motraren dos bars on la madona dels quals és fan incondicional del jugador (com tothom) i un altre restaurant que se diu "chez le catalan", on tot el que hi ha dedins és del Barça.
Es guapo veure com hi ha gent que estima un club que tenen tan enfora, pero també fa pensar que és una mica una febre. N'Eto'o per aquesta gent és un gran idol. El pitjor de tot és que molts el tenen com un exemple a seguir, i aixo crec que és dolent ja que és un cas entre 10 millions o més, i s'ha de tenir el futbol com un divertiment, no com una manera de viure.
Després de conéixer tot el barri, deixam tots els guies i partim a l'hotel, on més tard quedam amb el nostre amic Erico al Parlament 9 per prendre alguna cosa. Dit i fet, quedam, li deim que demà anirem a la platja i ell, molt gentilment diu que mos hi durà. Hem tengut molta sort de conèixer aquest al.lot, fins ara mos ha cuidat molt bé a Douala i ara, a més resulta que s'ofereix per dur-mos a la platja, aixo és massa!
Una vegada allà menjam mb ell un poc de peix fresc a la platja i mos deixa a un lloc barato i tranquil ben davant la mar.
I ara me teniu aqui, tot sol, a una platja d'arenes negres, al peu d'un volcà i envoltat de cocoters escrivint a la llibreta una cronica llarga i dificil d'una setmana plena d'aventures, sensacions, nous llocs i nova gent.
Pero al final l'he acabada, després d'una bona estona l'he acabada, i satisfet per què he pogut fer una interioritzacio i reflexio de tot el que ens ha passat, i de passada l'aprofit per contar-vos com vivim en Joanot i jo les experiències al Cameroun.
Una abraçada ben grossa a tots!

Hola estimats i estimades!
Com estau tots? Ja deu començar a fer calor per allà dalt, no és vera? Donçs per aquí ja n'esteim fins els nassos! Els mesos de març i abril són els més calurosos de l'any al nord de Camerún, i al migdia no es pot estar defora. Ahir vaig mirar el termòmetre i marcava 42 graus a s'ombra, una cosa normal... Idò amb aquesta calor s'ha d'estar a l'ombra d'un bon arbre, com aquests nins. Eiiiiiiiii! Bon jour! Quin bon rollo!



Jo, com que encanta anar pel sol, passar calor, suar... s'altre dia vaig anar a l'escola de Hodango (a uns 7 km de casa) amb un mobylette, aquest mateix de sa foto.



A l'anada, que és costa per avall tot eren flors i violes, però a l'hora de partir, quan era costa amunt i quan feia més calor, es punyetero no va voler partir! Venga empenyer per amunt i per avall, vaig intentar donar força amb els pedals, després tornar empenyer i després tornar a remar, però no hi va haver manera. Per fer-ho tot encara més còmic, tot això amb tots els nins de la foto que me miraven i reien. Vaig recordar els meus bons 14 anys amb la derby variant, que també li agradava això de no partir! Com que el mobylette també tenia molta calor i li feia peresa dur-me, me va dir: “ara me duràs tu!”.
Queda desmostrat que els mobylettes són igual de caparruts que un ase, quan no volen partir, no parteixen. Idò me va tocar empenyer es bebé, com li diuen aquí, una bona estona, amb un sol de justícia i costa amunt. Menys mal que a mitjan camí, un home molt agut i amb una camioneta me va dur fins a ca nostra a jo i al bebé (mobylette). En arribar a Zamay li vaig dir que li donaria qualque cosa, i ell me va dir: Oh no! Nous sommes ensemble. Aquest home és el jefe!
Vaig anar a l'escola d'aquest poble per fer l'activitat dels contes. Ara vos explicaré el procediment: primer cerc un conta-contes de la zona, i que xerri la mateixa llengua que els nins de l'escola. Aquí hi ha una diversitat lingüística immensa, te mous 5 km i ja xerren una llengua distinta, i només a la província de l'Extrem-Nord hi ha 47 llengües!
Una vegada he trobat la persona que coneix contes tradicionals, vaig a xerrar amb els mestres de l'escola del poble per si volen col·laborar amb la recerca. Si la seva resposta és afirmativa ja quedam per un dia. Vaig a l'escola per què penso que és bo que els nins i nines de les escoles també puguin escoltar els contes, bàsicament per què aquests estàn destinats als més petits, ja que normalment tenen un missatge educatiu. També, de passada conservam aquest patrimoni de la cultura ben viu, encara que de moment no té perill d'extinció, ja que aquí no tenen tele ni ordinadors que els eclipsin l'interès. Fins i tot a vegades són els propis nins els que expliquen els contes. Per això demanam als alumnes de les escoles que també participin demanant a casa alguns contes, i una vegada a l'escola algun voluntari surt a explicar-ne, i després fan un dibuix sintetitzant el que més els ha cridat l'atenció del que han escoltat. A estones he pensat amb en Jordi des Racó amb ses seves Rondalles Mallorquines, o Dominique Noye, un capellà françès que ja va fer el mateix aquí, publicant el llibre “Contes Peuls du Nord-Cameroun. Le menuisier et le cobra” a més de fer una gramàtica del fulfuldé entre altres coses. Però a ells no els arribo ni a la sola de les sabates...


A més d'aquest projecte, ara m'he vist embarcat dins un altre que no tenia previst, però com que he vingut per fer feina, i estic obert a tot no hi ha cap problema. Aquest té relació amb la biblioteca-ludoteca de la comunitat, i m'han encomanat fer una programació destinada a infants de 3 a 6 anys més o menys.
Hi van dos pics per semana, dues hores cada sessió. En aquestes sessions, en Simon, el monitor els ensenya per exemple a contar fins a 10, a dir alguna cosa en françès tot cantant i mirant un dibuix, com: LA MAMA PORTE LE BEBÉ SUR LE DO! o a dir els colors en françès.


Està bé, però la metodologia és molt dirigida, i sempre fan el mateix, sense deixar volar la imaginació, ni manipular coses ni sense contacte ni observació de l'entorn. No estan gens habituats a fer coses ni amb colors, ni amb tisores, ni a dibuixar...
Però jo tampoc no estic gaire habituat a fer coses en aquestes edats... Per això he demanat consell a dues bones amigues i grans professores, que m'han estat de gran ajuda donant-me unes quantes idees. Moltes gràcies Anna de Perafita i Assumpta mare de l'Isma!
El que farem serà treballar amb coses que els envolta, com per exemple el cos humà, els arbres, les fulles, els animals... però tot manipulant-ho. Començarem amb les fulles, i de moment tinc pensat sortir a passejar amb els infants a observar-ne i recollir-ne, per després fer tallers amb elles. Els tallers seran, per exemple un mural d'un gran arbre, classificar-les, conèixer el nom dels arbres...
De passada assessoraré amb el poc que sé al Simón, per què una vegada jo torni a casa, ell pugui continuar amb el projecte, per això li deixaré preparades algunes unitats que estic preparant.
Alhora d'utilitzar material, mirarem de reciclar el màxim possible, ja que no és qüestió d'agafar l'hàbit d'utilitzar molt de material, quan estan tan habituats a reutilitzar o reciclar. Per exemple, per fer el mural, en lloc d'utilitzar un gran paper, utilitzarem el paper de sacs de ciment que utilitzem per fer els pous. Aquí a la foto podeu veure que a les escoles per fer les activitats de classe cada un té una pissarreta i un guix per anar fent, d'aquesta manera estalvien mooolt de paper.

El alguns aspectes, els mestr@s d'europa podríem de prendre nota de les escoles d'aquí. Sempre tenim alguna cosa nova a aprendre. Un dia en Joanot me va dir que la manca de recursos aguditza l'enginy, i tenia raó.
Jo personalment estic molt bé, i com podeu veure molt enfeinat, però a estones la llunyania de casa fa que m'anyori una mica. Menys mal que aquí tenc sa tia Joana, amb qui a vegades viatgem a Mallorca tot xerrant de sa família o del camp. Per exemple deim: mumpare i el tio Tomeu ja deuen haver fet el planter de tomatigueres? els ametllers ja deuen començar a treure ametlons! com li haurà anat l'operació a mumare? n'Oleguer ja camina! com deu dur s'exàmen es padrí jove?, hi haurà albercocs enguany, o serà com fa dos anys, que no en varen treure ni un? els meus amics ara deuen estar de festa i jo ja som a jeure! entre altres coses.
Dilluns passat va ser el meu aniversari, i ho celebràrem com toca: un gran sopar, amb regals i cervessa i tot! Me regalaren una tela per fer una camisa i uns pantalons, una llibreta i una cartereta de pell, però sobretot la bona companyia! Aquí teniu un parell de fotos que ho testimonien. No vos asusteu amb els cabells que duc! Sa tia ja m'ha fet una bona tallada i ja no asusto als altres.


Ah! i va ser una sorpresa veure un comentari d'una persona que no conec, però que va seguint el blog. Anna, aquí tens el meu mail, i així t'ajudaré amb el que pugui, encara que no serà gaire ja que pel sud no hi he estat gens (de moment!), i no ho conec gaire. Faré el que podré. josep.parets@gmail.com
Una abraçada ben grossa a tots i a totes, disfrutau de la primavera i del bon temps que ja deu haver arribat, i si veieu un mobylette li pegau una cossa de part meva!
Me'n vaig amb aquesta frase, que quan la vaig llegir me va fer reflexionar sobre que fer amb la vida que tenim la sort de gaudir:
“La llibertat no és l'absència de compromisos, sinó la capacitat de triar el que és millor per a mi.”